¨Y per què John Cage?" intenta ser un estudi sobre so, significat i cos en un discurs donat. El poder del so de las paraules. So com estructura, com dinàmica que viatja i es transforma. Discurs sensorial i no significatiu. No volem significar, al contrari, volem designificar per endinsar-nos en el terreny d´allò sensitiu, d´allò relacional, d´allò perceptiu i corpori. El discurs pot ser qualsevol discurs. No es important el què diem sino com ho diem, quienes eines musicals i coreogràfiques utilitzem per destrossar el text i submergir-nos en el treball de l´intèrpret per suggerir i surfejar per les onades d´allò que no significa. Fragmentació, repetició i unisò son les nostres eienes de treball per composar aquesta estructura coreogràfica a la anomenarem DISCURS¨

Guillem Mont de Palol es va graduar a la SNDO (School for New Dance Development) a Amsterdam el 2006. Combina el treball per a diferents coreògrafs per així poder fer el seu propi treball. Com intèrpret treballa amb Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka y Masu Fajardo. La seva obra es situa entre la dansa, la instal·lació, l’esdeveniment i la performance. Les seves últimes creacions són I need you to play that body i About George.

Jorge Dutor va estudiar escenografia a la RESAD de Madrid. Després de passar pel món del cinema i la televisió, va aterrar a l’àmbit de la dansa i les arts escèniques. Treballa amb Pere Faura i Aitana Cordero.

"Y por qué John Cage? quiere ser un estudio sobre sonido y significado en un discurso dado. El poder del sonido de las palabras. sonido como estructura, como dinámica que viaja. Discurso sensorial y no significativo. No queremos significar, al contrario, queremos designificar para adentrarnos en el terreno de lo sensitivo, de lo relacional, de lo perceptivo y de lo corpóreo. El discurso puede ser cualquier discurso. No es importante lo que decimos sino cómo lo decimos, qué herramientas musicales y coreográficas utilizamos para destrozar el texto y submergirnos en el trabajo del intérprete para suggerir i surfear por las olas de lo no significativo. Fragmentación, repetición y unísono son nuestras herramientas para componer esta estructura coreográfica a la que llamaremos DISCURSO"

Guillem Mont de Palol se graduó en la SNDO (School for New Dance Development) en Amsterdam en 2006. Combina el trabajo para diferentes coreógrafos para así poder hacer su propio trabajo. Como intérprete trabaja con Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka y Masu Fajardo. Su obra se sitúa entre la danza, la instalación, el evento y la performance. Sus últimas creaciones son I need you to play that body y About George.

Jorge Dutor estudió escenografía en la RESAD de Madrid. Tras pasar por el mundo del cine y la televisión, aterrizó en el ámbito de la danza y las artes escénicas. Trabaja con Pere Faura y Aitana Cordero.

”Y por que John Cage?” is a study on sound and meaning in a given speech. The power of the sound of words; sound as structure, as a travelling dynamic. Sensorial rather than meaningful speech. We don’t want to have meaning, on the contrary, we want to remove the meaning in order to penetrate the realms of the senses, of relationships, of perceptions and of the physical. The speech could be any speech. What we say isn’t important, but how we say it, what musical and choreographic tools we use to deconstruct the text and submerge ourselves in the performance, surfing and insinuating the waves of no meaning. Fragmentation, repetition and echoing are the tools used in the composition of this choreographic structure that we shall call SPEECH.

Guillem Mont de Palol graduated from the SNDO (School for New Dance Development) in Amsterdam in 2006. He then worked with different choreographs while at the same time developing his own creations. As a performer he has worked with Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka and Masu Fajardo. His work slots in between dance installation, event and performance. His latest works are I need you to play that body and About George.

Jorge Dutor studied stage design at RESAD in Madrid. After working in film and televison, he ended up in the field of dance and stage arts. He has worked with Pere Faura and Aitana Cordero.

"Et pour quoi John Cage ? veut être une étude sur le son et le sens  dans un discours. La puissance des sons des mots, le son comme structure, comme une dynamique qui voyage. Un discours sensoriel et non significatif. Nous ne voulons pas signifier, au contraire, nous voulons designificar pour nous enfoncer dans le domaine du sensitif, du relationnel, le perceptif et le corporel. Le discours peut être n'importe quel discours. Ce n'est pas important ce que nous disons mais si la façon de le dire, quels outils musicaux et choréographiques  on utilise pour détruire  le texte et plonger dans le travail de l'interprète pour suggérer  et  surfer dans les vagues du non significatif. Une fragmentation, une répétition et un unisson sont nos outils pour composer cette structure choréographique  que nous  appellerons  DISCOURS"

Guillem Mont de Palol , diplômé par le SNDO (School for New Dance Development) à Amsterdam en 2006. Il travail avec différents chorégraphes, pour ainsi pouvoir continuer son travail. Comme interprète il travaille avec Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka et Masu Fajardo. Son travail se place entre la danse, l’installation et la performance. Ses dernières créations sont, son I need you to play that body y About George.

Jorge Dutor fait des études de scénographie à RESAD à  Madrid. Après avoir travaillé dans le cinéma et la télévison,il atérrit dans le monde de la danse et les arts scéniques. Il travaille avec Pere Faura et Aitana Cordero.

Eli Gras, Científic del bricolatge i creatiu d'ús general, Eli Gras, ha recorregut un llarg trajecte que va des de la música electrònica, tradicional grega, coral, pop, minimalista... encara que la seva trajectòria s’ha basat en la improvisació, havent tocat amb multitud d’artistes. En la actualitat forma part dels duets Motor Combo, The Shower Sisters i Pelayo Arrizabalaga i l'orquesta d'improvisadors Ome, entre d'altres col·laboracions, a més dels seus projectes en solitari. És directora del Festival Internacional No No Logic i editora del segell La Olla Expréss.

Juan Matos Capote és un artista audiovisual originari de les Illes Canàries, amb seu a Barcelona. Improvisador, toca els seus propis aparells electrònics construïts i modificats (ràdios, oscil·ladors, joguines, etc) i enregistraments de camp. Va estudiar tècniques de circuit bending amb el pioner de Reed Ghazala, a Ohio, Estats Units, i tècniques de Deep Listening amb Pauline Oliveros, Ione i Heloise Gold. Forma part a més dels duets Astero amb l'artista Alfredo Costa Monteiro (duet de circuit bending-electroacústic) i d’Arum amb Lali Barrière (duet de circuit bending-objectes amplificats). És director de Circuit Torçat i editor de Circuit Torçat Records.

Eli Gras. Científico del bricolaje y creativo de uso general, ha recorrido un largo trayecto que va desde la música electrónica, tradicional griega, coral, pop, minimalista... aunque su principal tendencia desde comienzos de los 80 es la improvisación, habiendo colaborado con multitud de artistas. En la actualidad, además de sus proyectos en solitario, toca con Motor Combo, The Shower Sisters, Pelayo Arrizabalaga y la orquesta de improvisadores Ome, entre otros colaboraciones. Es directora del Festival Internacional No No Logic y editora del sello La Olla Expréss.

Juan Matos Capote es un artista audiovisual originario de las Islas Canarias, con sede en Barcelona. Improvisador, toca sus propios aparatos electrónicos construídos y modificados (radios, osciladores, juguetes, etc) y grabaciones de campo. Estudió técnicas de Circuit Bending con el pionero Reed Ghazala, en Ohio, Estados Unidos, y técnicas de Deep Listening con Pauline Oliveros, Ione y Heloise Gold. Forma parte también de los duos Astero con Alfredo Costa Monteiro (duo circuit bending- electroacústico) y de Árum con Lali Barrière (duo circuit bending - objetos amplificados). Es director de Circuit Torçat y editor de Circuit Torçat Records.

Eli Gras is a general purpose's creative, a bricollage scientist. Musically, she has travelled a long path from experimental to electropop, via greek music, minimalism, folk, choral, funk and free electronics, although her musical practice centers on experimental improvisation. She is a full-time member of Motor Combo, The Shower Sisters, Pelayo Arrizabalaga duets and Ome Acustic Ensemble. She is the director of the No No Logic music festival, and the founder of La Olla Expréss label.

Juan Matos Capote is a Spanish sound and visual artist from the Canary Islands, based in Barcelona, Spain. He plays his own scratch built and modified electronic devices (radios, oscillators, toys, etc.) and field recordings. He studied techniques of Circuit Bending with the pioneer Reed Ghazala in Ohio, United States, and techniques of Deep Listening with Pauline Oliveros, Ione and Heloise Gold. He is also one half of Astero (circuit bending - electro acustic duo) with artist Alfredo Costa Monteiro and of Árum (circuit bending - amplified objects duo) with artist Lali Barrière. He is the director of Circuit Torçat and editor of Circuit Torçat Records.

Eli Gras, Scientifique du bricolage et créatrice domestique, elle à parcouru un long trajet passant aussi bien par la musique électronique que par la musique traditionnelle grecque ou la musique chorale, la pop ou la musique minimaliste. Mais depuis le début des années 80 elle a principalement travaillé dans l'improvisation en collaboration avec de nombreux artistes. Actuellement, en plus de ses projets en solo, elle joue avec Motor Combo, The Shower Sister, Pelayo Arrizabalaga et l'orchestre d'improvisateurs OME, entre autres collaborations. Elle est la directrice du Festival International No No Logic et l'éditrice du label La Olla Express.

Juan Matos Capote est un artiste audiovisuel originaire des îles Canaries basé actuellement a Barcelone. Improvisateur, il joue de ces propres appareils électroniques construits ou modifiés par lui même (radios, oscillateurs, jouets, etc) et il utilise aussi des enregistrements de champ. Il à étudié les technique de Circuit Bending avec le pionier Reed Ghazala, dans l'Ohio aux Etats Unis et les techniques de Deep Listening avec Pauline Olivero, Ione et Helois Gold. Il fais partie des duos Astero avec Alfredo Costa Monteiro (duo de Circuit Bending-Electroacoustique) et Árum avec Lali Barrière (duo Circuit Bending-Objets Amplifiés). Il est le directeur de Circuit Torçat et l'éditeur de Circuit Torçat Records

Sitz declina la paradoxa d’un món dinàmic que existeix fora de tota possibilitat d’ocupar els barris alts de la postura recta, i que tot i així busca la seva dansa, el paradigma de la seva inestabilitat. Sitz és la dansa (vel·leïtosa i per sobre de tot inesgotable) de l’homo sedens, que típicament basà la seva visió de la història en un contrast fonamental entre actors rectes i espectadors asseguts, entre fer i mirar, entre protagonitzar i “testimoniar”.

Davant d'una actualitat eminentment sedentarisme, Sitz denuncia el concomitant anestesiamento tant del cos, com del seu habitant i dels seus sentits. Sitz és una experimentació de totes les morfologies possibles de reacció davant la passivitat inherent a aquest.

Angela Lamprianidou ha estudiat dansa contemporània a Essen i Fuerth (Folgwang Hochschule, Ballett Centrum Nuernberg Fuerth ), Coreografía a l’Institut del Teatre de Barcelona i desde 2003 crea les seves propies peces.

Ha estat convidada amb els seus espectacles a diversos festivals com Arena Festival Erlangen, No Ballett Ludwigshafen, Outnow Festival Bremen i va guanyar el premi “Dansa més a prop” 2009 amb la seva peça SIT a Barcelona. L’any 2010 va estrenar el seu nou espectacle SItz, juntament amb Mireia de Querol i Julia Koch que formen part de la Cia LAVS. Ha col·laborat amb Tomeu Verges, Carol Brown, Uwe Heim, Alexandra Rauh, Mirenda Pennel and Santiago Sempere.

Sitz declina la paradoja de un mundo dinámico que existe fuera de toda posibilidad de ocupar los barrios altos de la postura recta, y que aún así busca en su danza, el paradigma de su inestabilidad. Sitz es la danza (veleidosa y por ende inagotable) del homo sedens, que típicamente basó su visión de la historia en un contraste fundamental entre actores rectos y espectadores sentados, entre hacer y mirar, entre protagonizar y "atestiguar".

Ante una actualidad eminentemente sedentarista, Sitz denuncia el concomitante anestesiamento tanto del cuerpo, como de su habitante y de sus sentidos. Sitz es una experimentación de todas las morfologías posibles de reacción ante la pasividad inherente al mismo.

Angela Lamprianidou ha estudiado danza contemporanea en Essen y Fuerth (Folgwang Hochschule, Ballett Centrum Nuernberg Fuerth ), Coreografia en el Institut del Teatre in Barcelona y crea desde 2003 sus propias piezas.

Ha sido invitada con sus espectaculos en diversos festivales como Arena Festival Erlangen, No Ballett Ludwigshafen, Outnow Festival Bremen y ganó el premio “Dansa més a prop” 2009 con su pieza SIT en Barcelona. En el 2010 estrenó su neuvo espectaculo SItz, junto a Mireia de Querol y Julia Koch que forman parte de la Cia LAVS.

Ha colaborado con Tomeu Verges, Carol Brown, Uwe Heim, Alexandra Rauh, Mirenda Pennel and Santiago Sempere.

Sitz declines the paradox of a dynamic world that exists beyond any possibility of occupying the upper quarters of erect stance, still seeking its dance, the paradigm of its unsteadiness. Sitz is the fickle, and thus never-ending, dance of the homo sedens, who typically based his vision of history on a basic contrast between erect actors and a sitting audience, between doing and watching, starring and “witnessing”.

Before an eminently sedentarist actuality, Sitz denounces the concomitant anesthetizing of both the body and its inhabitant and its senses. Sitz is an experimentation of every possible morphology of reaction to the passiveness inheritent to it.

Angela Lamprianidou has studied dance in Essen and Fuerth (Folgwang Hochschule, Ballett Centrum Nuernberg Fuerth ), Coreography at the Institut del Teatre in Barcelona and creates since 2003 her own pieces.

She was invited in different festivals like Arena Festival Erlangen, No Ballett Ludwigshafen, Outnow Festival Bremen and she has won 2009 the competition “Dansa més a prop” of short peaces with her peace SIT. In 2010 she had the premiere of her new work SITz together with Julia Koch, Mireia de Querol who are forming part of the CIA. LAVS

She collaborated with Tomeu Verges, Carol Brown, Uwe Heim, Alexandra Rauh, Mirenda Pennel and Santiago Sempere.

Sitz décline le paradoxe d'un monde dynamique qui existe outre toute possibilité d'occuper les hauts quartiers de la bonne position, et cherche dans sa danse, le paradigme de son instabilité. Sitz est la danse (velléitaire et inépuisable) de l'homo sedens, qui a typiquement basé sa vision de l'histoire sur un contraste fondamental entre les acteurs droits et les spectateurs assis, entre faire et entre regarder, entre jouer et "témoigner".

Devant une actualité complètement sédentaire, Sitz dénonce l'anesthésie tant du corps, comme de celui qui l’habite et de ses sens. Sitz est une expérimentation de tous les morphologies possibles de réaction devant la passivité inhérente.

Angela Lamprianidou a étudié danse contemporaine à Essen et Fuerth (Folgwang Hochschule, Ballett Centrum Nuernberg Fuerth), Chorégraphie à l'Institut del Teatre de Barcelone et depuis 2003 crée ses propres pièces.

Invitée dans divers festivals, comme Arena Festival Erlangen, Non Ballett Ludwigshafen, Outnow Festival Bremen et a gagnée le prix "Dansa més à prop" en 2009 avec sa pièce SIT à Barcelone. En 2010 présente son nouveau spectacle SItz, avec Mireia de Querol et Julie Koch qui font partie de la Cie. LAVS.

Collaborations avec Tomeu Verges, Carol Brown,Uwe Heim, Alexandra Rauh, Mirenda Pennel et Santiago Sempere.

Només dues càmeres de vídeo vigilància i l’espectador observen la quotidianitat absurda d’aquestes dues dones. Més enllà de la càmera, una solitud creixent va deteriorant les seves constants vitals i emocionals, però és des de aquesta solitud que intueixen l’existència de l’altre i és des de la incomunicació i reducció que descobreixen les complicitats i les diferències amb l’altre, en una relació de poder que acaba transformant-se en una amenaça a la seva integritat.

La realitat i la ficció entren en conflicte; la violència, la desesperança i el temor esdevé protagonista de les seves vides i de la seva música.

Mireia Tejero (Barcelona) és saxofonista, compositora i performer. Creadora de Las Reinas (Metus, Breaking eggs, saxo te quiero saxo te mato, Las reinas de la calle), Las Gambas, la banda de culte Alius i de diferents performances com: Una assesina de saxos, la xocolata no engreixa , Bidó, Me gusta como me maltratas, etc. Compositora habitual de la companyia de dansa Sol Picó. Col·laboradora i improvisadora de tot tipus de propostes relacionades amb dansa, música i audiovisuals

Adele Madau (Cagliari) és violinista, compositora i performer. Ha treballat per a directors d’orquestra i companyies de teatre com Enrique Vargas, Giorgio Comaschi, Rosso Tiziano, etc., amb coreògrafs d’avantguarda com Tery Weykel, Ornella D’Agostino, Gabriella Maiorino, Cornelia Wildisen, Daniela Capaci, Verònica Cendoya i Sol Picó i ha tocat amb els grups d’avantguarda Impromptu i Moex. Creadora de la performance Dinner’s Ready (sopars sensorials), del duo acústic Oiamamma i Myoon Project.

Sólo dos cámaras de vídeo vigilancia y el espectador observan la cotidianeidad absurda de estas dos mujeres. Más allá de la cámara, una soledad creciente va deteriorando sus constantes vitales y emocionales, pero es desde esta soledad que intuyen la existencia de la otra y es desde la incomunicación y reducción que descubren las complicidades y las diferencias con la otra, en una relación de poder que acaba transformándose en una amenaza a su integridad.

La realidad y la ficción entran en conflicto; la violencia, la desesperanza y el temor se convierten en protagonista de sus vidas y de su música.

Mireia Tejero (Barcelona) es saxofonista, compositora y performer. Creadora de Las Reinas (Metus, Breaking eggs, saxo te quiero saxo te mato, Las reinas de la calle), Las Gambas, la banda de culte Alius i de diferentes performances como: Una assesina de saxos, la xocolata no engreixa , Bidó, Me gusta como me maltratas, etc. Compositora habitual de la compañia de danza Sol Picó. Colaboradora i improvisadora de todo tipo de propuestas relacionadas con la danza, música y audiovisuales.

Adele Madau (Cagliari) es violinista, compositora y performer. Ha trabajado para directores de orquesta y compañias de teatro como Enrique Vargas, Giorgio Comaschi, Rosso Tiziano, etc., con coreógrafos de vanguardia como Tery Weykel, Ornella D’Agostino, Gabriella Maiorino, Cornelia Wildisen, Daniela Capaci, Verònica Cendoya y Sol Picó y ha tocado con los grupos de música experimental Impromptu i Moex. Creadora de la performance Dinner’s Ready (sopars sensorials), del duo acústico Oiamamma y Myoon Project.

Only two CCTV cameras and the audience are witnesses to the everyday absurdity of these women’s lives. Beyond the camera, a growing sense of loneliness begins to affect them physically and emotionally; but it is precisely this loneliness that allows each of them to imagine the other’s existence, and it is their isolation and subjugation that allow them to discover their similarities and differences in a relationship of power plays that eventually becomes a threat to their integrity.

Reality and fiction clash; violence, despair and fear take over their lives and their music.

Mireia Tejero (Barcelona) is a saxophonist, composer and performer. Creator of Las Reinas (Metus, Breaking eggs, Saxo te quiero saxo te mato, Las reinas de la calle); Las Gambas; cult band Alius and various performance pieces including: Una asesina de saxos, La xocolata no engreixa, Bidó and Me gusta cómo me maltratas, among others. She is a regular composer for dance company Sol Picó, and collaborates on and improvises all manner of projects related to dance, music and video.

Adele Madau (Cagliari) is a violinist, songwriter and performer. She has worked for orchestra conductors and theatre companies such as Enrique Vargas, Giorgio Comaschi, Rosso Tiziano, etc.; with avant-garde choreographers Tery Weykel, Ornella D’Agostino, Gabriella Maiorino, Cornelia Wildisen, Daniela Capaci, Verònica Cendoya and Sol Picó; and she has played with experimental bands Impromptu and Moex. She is responsible for creating the performance piece Dinner’s Ready (sensory dinners), the acoustic duo Oiamamma and the experimental band Myoon Project .

Seulement deux vidéo caméras de surveillance et le spectateur observent la quotidienneté absurde de ces deux femmes. Au-delà de la chambre, une solitude croissante abîme ses constantes vitales et émotionnelles, mais c'est depuis cette solitude qu'ils devinent l'existence de l'autre et c’est depuis le manque de communication et la réduction que les complicités et les différences se découvrent avec l'autre, dans une relation de pouvoir qui finit par se transformer en menace à son intégrité.

La réalité et la fiction entrent en conflit; la violence, la désespérance et la crainte se transforment en protagoniste de ses vies et de sa musique.

Mireia Tejero (Barcelone) est saxophoniste, compositrice et performer. Créatrice des Reinas (Metus, Breaking egs, Saxo te quiero Saxo te mato, Las Reinas de la calle), Las Gambas, la bande Alius et des différentes Performances comme : Un assesina de saxos, La xocolata no engreixa, Bidó, Me gusta como me maltratas, etc.. Compositrice habituelle de la compagnie de danse Sol Picó. Collaboratrice i improvisatrice de toute sortes de propositions relatives à la danse, musique et audiovisuels.

Adele Madau (Cagliari) elle est violoniste, compositrice et performer. Elle a travaillé pour des chefs d'orchestre et compagnies de théâtre comme Enrique Vargas, Giorgio Comaschi, Rosso Tiziano, etc.., avec chorégraphes d'avant-garde comme Tery Weykel, Ornella D'Agostino, Gabriella Maiorino, Cornelia Wildisen, Daniela Capaci, Verònica Cendoya et Sol Picó et elle a joué avec les groupes de musique expérimentale Impromptu et Moex.

Créatrice de la performance Dinner's Ready (dîners sensoriels), du duo acoustique Oiamamma et Myoon Projec t.

Segona temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo que, amb una periodicitat quinzenal i amb la màxima flexibilitat, pretenem que reflecteixi la vitalitat del vídeo de creació de la nostra ciutat. Es tracta d’una extensió del Festival de vídeo d’autor FLUX, amb sessions obertes a tot el que està passant en el camp del vídeo a Barcelona, que complementen el festival des del punt de vista dels seus continguts i que estenen el seu període d’acció més enllà dels dies estrictament dedicats al festival.


La intenció és poder acollir tot tipus de sessions: projeccions, videoperformances i col·loquis que ofereixin al públic la possibilitat del contacte directe amb els videocreadors. Tant poden ser sessions monogràfiques d'autors reconeguts com sessions temàtiques, sessions col·lectives dedicades a autors emergents, a la presentació de treballs d’estudiants, o centrades en la videopoesia o la videodansa...


FLUX CLUB és un espai de difusió del vídeo de creació a la ciutat de Barcelona.

Segunda temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo que, con una periodicidad quincenal y con la máxima flexibilidad, pretendemos que refleje la vitalidad del vídeo de creación de nuestra ciudad. Se trata de una extensión del Festival de vídeo d’autor FLUX, con sesiones abiertas a todo lo que está pasando en el campo del vídeo en Barcelona, que complementan el festival desde el punto de vista de sus contenidos y que extienden su período de acción más allá de los días estrictamente dedicados al festival.

La intención es poder acoger todo tipo de sesiones: proyecciones, videoperformances y coloquios que ofrezcan al público la posibilidad del contacto directo con los videocreadores. Tanto pueden ser sesiones monográficas de autores reconocidos como sesiones temáticas, sesiones colectivas dedicadas a autores emergentes, a la presentación de trabajos de estudiantes, o centradas en la videopoesía o la videodanza...

FLUX CLUBes un espacio de difusión del vídeo de creación en la ciudad de Barcelona.

FLUX CLUB second season, a fortnightly video club where, with maximum flexibility, the vitality of video creation of our city can be reflected. This is an extension of the FLUX Video Auteur Festival, with sessions open to all that's happening nowadays in the video field in Barcelona, which complement the festival from the point of view of its contents and spread their sphere of influence further than the few days dedicated to the festival.

Our intention is to include all kinds of sessions: projections, video performances and discussions which offer direct contact with the video creators. Everything from monographic sessions of well known authors; thematic, collective sessions dedicated to up and coming authors; the presentation of works made by students; those focused on video poetry or video dance, and so on.

FLUX CLUB is a space for dissemination of video art in the city of Barcelona.

A escala mundial Veneçuela es sinònim de petroli, però pocs coneixen d´on sorgeix l'asfalt pel qual transiten quotidianament. Aquesta es la historia dels pobles petrolers, de les seves despulles i lluites per un recurs energètic renovable per als veneçolans.
El documental a traves d'artistes, experiències de treballadors i habitants del camp i ciutats petrolieres, ens endinsa en el món signat per l'explotació, la riquesa aparent i la misèria.

A escala mundial Venezuela es sinónimo de petróleo, pero pocos conocen donde surge el asfalto por el que transitan cotidianamente. Esta es la historia de los pueblos petroleros, de sus despojos y luchas por un recurso energético renovable para los venezolanos.
El documental a través de artistas, experiencias de trabajadores y habitantes de los campos y ciudades petroleras, nos adentra en el mundo signado por la explotación, la riqueza aparente y la miseria.

Worldwide Venezuela is synonymous with oil, but few know where the asphalt that they step on daily really comes from. This is the story of the oil towns and their remains and struggle for a renewable energy resource for Venezuelans. Through artists, experiences of workers and residents of the camps and oil towns, this documentary takes us into a world marked by exploitation, apparent wealth and poverty.

À échelle mondiale, Venezuela est synonyme de pétrole, mais seulement certains d’entre eux connaissent d’ou vient l’asphalte par lequel ils passent tous les jours. C'est l'histoire des peuples pétroliers, des ses abats et ses luttes pour une ressource énergétique renouvelable pour les Vénézuéliens. Le documentaire à travers des artistes, des expériences de travailleurs et des habitants des champs et de villes pétrolières, nous s'enfonce dans le monde signé par l'exploitation, l'apparente richesse et la misère.

"Coristes" vol ser una peça centrada en el concepte del segon ( i en cap cas primer) terme, personatge, pla, o, en relació a aquest, els conceptes de subtext, subterfugi, subsòl, etc. Una recerca al voltant del concepte de no protagonisme; d’estar fora de focus o desenfocat; d’estar en un segon pla o d’esquena; d’estar fora de camp o parcialment visible. Una peça on el o la protagonista és un personatge o concepte elíptic, on només resten les ombres, el paisatge de fons, les figures menys destacades, les peces subjacents. Una mirada sobre les coristes o grup de dones al fons, homogènies, amb la identitat difuminada.

Després de coincidir com a intèrprets en varies produccions, el seu primer projecte en comú va ser Còrpora (2006), videodansa guanyadora del concurs de projectes de la Generalitat de Catalunya (2005), peça realitzada conjuntament amb Alejo Levis. Ambdues participen com a co-creadores i intèrprets a la peça Desaladas Club sota el marc de l’associació cultural El Local (Àfrica Navarro i David Espinosa); peça presentada a diversos festivals: Tensdansa’07, En Tremp Dansa ’07, Per amor a l’hart’07, Intempéries’07 (Valencia), Foc Feria’07 (Valencia).

Al 2009 creen la peça Break Fast o de la Feble Feblesa, que es presenta a diversos festivals: Grec'09, LP'09 dansa...o no, Nits d'Aielo i Arts, Bouesia, Dansa Ara (La Pedrera), Danza Gijón, entre d’altres. Han col·laborat amb el músic Miquel Àngel Marín en el projecte d'improvisació Contextuals, que es presenta a diversos festivals: Trenkart, Sincrònic, entre d’altres. Coristes s’estrena dins el marc del Ex-Festival de Dansa LP’11.

Coristes quiere ser una pieza centrada en el concepto del segundo (y en ningún caso primero) término, personaje, plano, o, en relación con este, los conceptos de subtexto, subterfugio, subsuelo, etc. Una investigación en torno al concepto de no protagonismo; de estar fuera de foco o desenfocado; de estar en un segundo plano o de espalda; de estar fuera de campo o parcialmente visible. Una pieza donde el o la protagonista es un personaje o concepto elíptico, donde sólo restan las sombras, el paisaje de fondo, las figuras menos destacadas, las piezas subyacentes. Una mirada sobre las coristas o grupo de mujeres en el fondo, homogéneas, de movimientos iguales, con la identidad difuminada.

Después de coincidir como intérpretes en varías producciones (Danat Dansa, Cróniques de Joan Oller / Jordi Savall), su primer proyecto en común fue Còrpora (2006), vídeodanza ganadora del concurso de proyectos de la Generalitat de Catalunya 2005, pieza realizada conjuntamente con Alejo Levis. Continuaron su colaboración preparando dos piezas cortas en paralelo; Preguntes per fer a la Sra. Q de Maria Montseny, y Playground de Anna Rubirola y Alejo Levis, presentadas en el Festival Hendido Tremp 2006. Ambas participan como co-creadoras e intérpretes en la pieza Desaladas Club bajo el marco de la asociación cultural El Local (África Navarro y David Espinosa); pieza presentada en diversos festivales: Tensdansa'07, Tremp Dansa '07, Per amor a l'hart'07, Intempéries'07 (Valencia), Foc Feria' 07 (Valencia).

En el 2009 crean la pieza Break Fast o de la Feble Feblesa (Break Fast o de la Débil Debilidad), que se presenta en diversos festivales: Grec'09, LP'09, Nits d'aielo i Arts, Bouesia, Danza Ara (La Pedrera), Danza Gijón, entre otros.
Han colaborado con el músico Miquel Àngel Marín en el proyecto de improvisación Contextuals, que se presenta en diversos festivales: Trenkart, Sincrònic, entre otros. En marzo del 2011 estrenan su último proyecto Coristes (Coristas) en el Mercat de les Flors, dentro del marco del Festival LP’11 ex-festival de danza.

Coristes (Chorus girls) is centred on the concept of the supporting (never the lead) role, character, or page, or, in connection with this, to the concepts of subtext, subterfuge, subsoil, etc. It is an investigation around the concept of not being there; of being out of focus or unfocussed; of being in the background or facing away; of being off stage or only partially visible. It is a piece where the main character or concept is not straightforward, where the only things visible are shadows, background, secondary actors and props. It is a glance at chorus girls or groups of women in supporting roles, who have become homogenised, whose identity has become blurred.

After coming together as performers in various productions (Danat Dansa, Cróniques de Joan Oller/Jordi Savall) their first joint project was Córpora (2006), a videodance that won a competition organised by the Generalitat de Catalunya in 2005. For this piece they worked with Alejo Levis. They continued to collaborate with two short pieces produced at the same time: Maria Montseny created Preguntes per fer a la Sra. Q (Questions for Mrs. Q), while Anna Rubirola and Alejo Levis came up with Playground. Both pieces were shown at the Hendido Tremp Festival in 2007. The two artistes jointly created and performed in Desaladas Club, produced within the framework of the El Local Cultural Association (África Navarro y David Espinosa) and performed at various festivals: Tensdansa '07, Tremp Dansa '07, Per amor a l'hart '07, Intempéries '07 (Valencia), Foc Feria '07 (Valencia).

In 2009 they created the piece Break Fast o de la Feble Feblesa (Break Fast or Of Weak Weakness) which was shown at several festivals, including: Grec '09, LP '09, Nits d'aielo i Arts, Bouesia, Danza Ara (La Pedrera) and Danza Gijón. They worked with musician Miquel Àngel Marín on an improvisation Project, Contextuals, shown at the Trenkart and Sincrònic festivals among others. In March 2011 they showcased their new project, Coristes (Chorus girls) at the Mercat de les Flors within the LP Festival ’11 dance ex-festival.

Coristes veut être une pièce sur le concept du deuxième (et dans aucun cas premier) un terme, un personnage, plan, ou une relation avec tout cela, les concepts de sous-texte, le subterfuge, sous-sol, etc.. Une recherche autour du concept de non rôle principal; d'être hors de lumière ou de dos; d'être hors de l’écran ou partiellement visible. Une pièce où le protagoniste est un personnage où un concept elliptique, où seulement restent les ombres, le paysage de fond, les formes les moins remarquables, les pièces sous-jacentes. Un regard sur les choristes où un groupe de femmes , homogènes, de mouvements pareils, à l'identité floue.

Interprète dans plusieurs productions (Danat Dansa, Cróniques de Joan Oller / Jordi Savall), son premier projet en commun a été Còrpora (2006), vídeodance gagnante du concours de projets de la Generalitat de Catlunya 2005, une pièce réalisée avec Alejo Levis. Ils ont continué à collaboré ensemble et ont préparé deux pièces en parallèle; Preguntes per fer a la Sra. Q de Maria Montseny, et Playground d'Anna Rubirola et d'Alejo Levis, présentés dans le Festival Hendido Tremp 2006. Les deux participent comme co-créatrices et interprètes dans la pièce Desaladas Club, sous le cadre de l'association culturelle El local (l'Africa Navarro et David Espinosa); pièce présentée dans divers festivals : Tensdansa ' 07, Tremp Dansa ' 07, Per l'amor à l'hart ' 07, Intempéries ' 07 (Valence), Foc Feria ' 07 (Valence).

En 2009 créen la pièce Break Fast ou la Feble Feblesa (Faible Faiblesse) présenté dans divers festivals : Grec ' 09, LP ' 09, Nits d'aielo i Arts, Bouesia, Danza Ara(La Pedrera), Danze Gijón, entre autres. Ils ont collaboré avec le musicien Miquel Àngel Marín dans le projet d'improvisation Contextuals présenté dans divers festivals : Trenkart, Sincrònic, entre les autres. En mars 2011 Flors présenten son dernier projet Coristes (Choristes) dans le Mercat de Les Flors, dans le cadre du Festival LP ' 11 ,ex-festival de danse.

Col·lapsar és un projecte creat per Gabriela Barberio, Cecilia Colacrai i Sebastián García Ferro. Consisteix en la investigació i creació d’una peça que gira al voltant del tema del Col·lapse. Aquest serà el punt de partida per construir la coreografia, la dramatúrgia i les situacions performàtiques que es desenvoluparan a partir d’un conflicte.

Col·lapsar es basa en una sèrie d’idees: el ser humà, la tecnologia i la naturalesa tenen un límit de màxim potencial: el 100%. Si aquest límit es traspassa, el sistema es col·lapsa de diferents maneres. La forma en que aquests sistemes es recuperen és la part central de la nostra investigació, és Col·lapsar. L'instant plus del els extrems, en l'humà, el natural i el sistemàtic, el seu desbordament i la seva reconstrucció, l'inevitable i inesperat, la catàstrofe i la creació de la una nova realitat, encarnat en tres intèrprets, tres mons humans travessats pel moviment.

Cecilia Colacrai (Argentina 1979) Ballarina, coreògrafa i professora de dansa contemporània i improvització. Interessada en la investigació i desenvolupament del llenguatge del moviment i la creació escènica. Resideix a Barcelona des de l'any 2002.

Gabriela Barberio, ballarina, coreògrafa, actriu. Integrant de la companyia argentina "El Desccueve"(1990-2005). Coreògrafa de nombroses obres de teatre a Argentina. Resideix a Sabadell des de l'any 2010.

Sebastian García Ferro es Coreògraf, Ballarí, performer de Contact Improvisation i Compositor. Resideix a Barcelona des de l'any 2005.

Colapsar es un proyecto creado por Gabriela Barberio, Cecilia Colacrai y Sebastián García Ferro, consiste en la investigación y creación de una pieza en torno al tema: el Colapso. Este será el punto de partida para construir la coreografía, dramaturgia y las situaciones performáticas que se desarrollaran a partir de un conflicto.

Colapsar se basa en una serie de ideas: El ser humano, la tecnología y la naturaleza tienen un límite de máximo potencial: el 100%. Si este límite se cruza el sistema se colapsa de varias maneras. En Colapsar la forma en que estos sistemas se recuperan es la parte central de nuestra investigación de movimiento. El instante plus del los extremos, en lo humano, lo natural y lo sistemático, su desborde y su reconstrucción, lo inevitable e inesperado, la catástrofe y la creación de la una nueva realidad, encarnado en tres intérpretes, tres mundos humanos atravesados por el movimiento.

Cecilia Colacrai (Argentina 1979) Bailarina, coreógrafa y profesora de danza contemporánea e improvisación. Interesada en la investigación y desarrollo del lenguaje del movimiento y la creación escénica. reside en Barcelona desde el año 2002.

Gabriela Barberio, bailarina, coreógrafa, actriz. Integrante de la compañía argentina "El Desccueve" (1990-2005). Coreógrafa de numerosas obras de teatro en Argentina. Reside en Sabadell desde el año 2010.

Sebastian García Ferro se Coreógrafo, Bailarín, performer de Contact Improvisation y Compositor. Reside en Barcelona desde el año 2005.

Colapsar (Collapse), by Gabriela Barberio, Cecilia Colacrai and Sebastián García Ferro, is a project that investigates and creates a performance piece around the theme of collapse. This will be the starting point from which to build the choreography, the drama and the performance situations that develop from a conflict.

Colapsar is based on a series of ideas: human beings, technology and nature have a limit to their maximum potential of 100%. If this limit is crossed, the system collapses in several ways. In Collapse, the means by which these systems are restored is the central part of our investigation of movement. The peak moment of extremes in humans, nature and technology; the overspill and its reconstruction; the unavoidable and the unexpected; catastrophe and the creation of a new reality embodied in three performers; three human worlds through which movement flows.

Cecilia Colacrai (Argentina 1979) is a dancer, choreographer and teacher of contemporary dance and improvisation who is into researching and developing the language of movement and theatrical creativity. She has been living in Barcelona since 2002.

Gabriela Barberio is a dancer, choreographer and actress, and was a member of Argentinian company “El Desccueve” (1990-2005). She has choreographed many theatrical productions in Argentina. She moved to Sabadell in 2010.

Sebastian García Ferro is a choreographer, dancer, Contact Improvisation performer and composer. He has been living in Barcelona since 2005.

Colapsar est un projet créé par Gabriela Barberio, Cecilia Colacrai et Sebastián García Ferro. C’est la recherche et la création d’une pièce autour du sujet: le collapsus. Ce será le point de départ pour construiré la chorégraphie, la dramaturgie et les situations performers qui vont se développer à partir d’un conflit.

Colapsar est basé sur une série d'idées : l'être humain, la technologie et la nature ont une limite de maximal potentiel:100 %. Si cette limite se croise le système tombe en panne à plusieurs égards. La forme dans laquelle ces systèmes sont récupérés est la partie centrale de notre recherche de mouvement. L'instant extrème, de l'humain, du naturel et du systématique, son débordement et sa reconstruction, l'inévitable et inespéré, la catastrophe et la création d’une nouvelle réalité, incarné chez trois interprètes, trois mondes humains attrapés de travers par le mouvement.

Cecilia Colacral (Argentine 1979). Danseuse, chorégraphe et professeur de danse contemporaine et improvisation. Intéressée à la recherche et au développement du langage du mouvement et de la création scénique.Réside à Barcelone dès le 2002.

Gabriela Barberio, danseuse, chorégraphe, actrice. Intégrante de la compagnie argentine " El Desccueve" (1990-2005). Chorégraphe de nombreuses pièces de théâtre en Argentine. Habite à Sabadell dès le 2010.

Sebastian Garcia Ferro. Chorégraphe, danseur, performeur De Contact Improvisation, et compositeur. Habite à Barcelone depuis 2005.

Diversos consells comunals poden reunir-se i construir una comuna i diverses comunes formar una ciutat comunal. El documental ens porta a conèixer aquests processos. La comunitat s'ha autoorganitzat en variades comissions de treball, amb temàtiques que ella mateixa defineix prenent les seves decisions en assemblees.

Varios consejos comunales pueden reunirse y construir una comuna y varias comunas formar una ciudad comunal. El documental nos lleva a conocer esos procesos. La comunidad se ha autoorganizado en comisiones de trabajo, con temáticas que ella misma define, tomando sus decisiones en asambleas

+++

Quelques conseils de communauté peuvent se rassembler et construire une communauté et quelques communes et former une ville commune. Le documentaire nous amène à connaître ces processus. La communauté a été autoorganisée dans des commissions de travail, avec les thématiques qu'elle même définit, prenant ses décisions dans les assemblées.

El temps em sorprèn, és obvi, però no per això menys rellevant.

El març del 2011 vàrem viatjar a l'Argentina amb tota la nostra història occidental a l'esquena. Quan vaig veure Esquel, ciutat situada a la província de Chubut, Patagònia, em va semblar una espècie de poblat amb cases mig prefabricades de nit tant sols 40 anys. La meva ment europea va pensar: què joves! Quina hiatòria tan curta!

Història en tenen, es clar, però quasi no en saben res, perquè els colonitzadors ens ho vàrem carregar tot...però, el meu pensament no anava per aquí, sinó més aviat per mesurar les coses en qüesti. de temps; i de sobte ens van portar davant d'un làrix (un tipus d'arbre) de 2600 anys i em vaig quedar allà palplantada, pensant que tota la nostra història estava concentrada en un tronc de 2,2 metres de diàmetre. Aquesta ha sigut la meva experiència més intensa en relació a la cultura grega i succeí a l'Argentina.

Ramon i Estela treballa sobre el temps.

La Societat Doctor Alonso (SDA): Tomás Aragay, director escènic i Sofia Asencio, ballarina i dramaturga, co-dirigeixen la companyia.

Es plantegen cada espectacle o projecte des del punt 0, per replantejar-se el seu llenguatge artístic a cada vegada. Barregen gèneres, formes escèniques i gent diferent creant la seva pròpia manera d’habitar l’escenari. Els hi agrada plantejar l’escena com un lloc on col·locar, allà on hauria d’haver espectacularitat, el menys espectacular possible creant així un desplaçament en la percepció de l'espectador.

El tiempo me sorprende, es obvio, pero no por ello menos relevante.

En marzo del 2011 viajamos a Argentina con toda nuestra historia occidental a cuestas. Cuando vi Esquel, ciudad situada en la provincia de Chubut, Patagonia, me pareció una especie de poblado con casas medio prefabricadas de apenas 40 años. Mi cabeza europea pensó: qué jóvenes! Qué historia tan corta!

Historia tienen, claro, pero a penas saben nada de ella porque los colonizadores nos lo cargamos todo…pero, mi pensamiento no iba por ahí, iba más por mesurar las cosas en cuestión de tiempo, y de repente nos llevaron delante de un alerce (tipo de árbol que vive en el Parque de los Alerces) de 2600 años y ahí me quedé plantificada pensando que toda nuestra historia estaba concentrada en un tronco de 2,2.mts de diámetro. Esta ha sido mi experiencia más intensa en relación a la cultura griega y pasó en Argentina.

Ramon y Estela trabaja sobre el tiempo.

La Societat Doctor Alonso (SDA): Tomás Aragay, director escénico y Sofia Asencio, bailarina y dramaturga, co-dirigen la compañía.

Se plantean cada espectáculo o proyecto desde el punto 0, para replantearse su lenguaje artístico cada vez. Mezclan géneros, formas escénicas y gente diferente creando su propia manera de habitar el escenario. Les gusta plantear la escena como un lugar donde poner, allí donde debería haber espectacularidad, lo menos espectacular posible creando así un desplazamiento en la percepción del espectador.

Time surprises me, which is obvious, but no less relevant for that.

In March 2011 we travelled to Argentina, lugging our entire Western history with us. When I first saw Esquel, a city in the province of Chubut, in Patagonia, it seemed like a town built of semi-prefabricated houses, none more than 40 years old. My European mind thought: “How young it is! What a short history it has!”

Naturally it does have a history, although hardly anything is known about it since we colonists wiped everything out… However, my thoughts weren’t headed in that direction, I was more interested in measuring things in terms of time. And then suddenly we were taken to see a larch (the kind of tree found in the Larch Park) that was 2,600 years old, and I stood transfixed thinking that all our history was compressed in a tree trunk 2.2 metres across. This was my most intense experience in relation to Greek culture – and it happened in Argentina.

Ramon y Estela is a piece about time.

La Societat Doctor Alonso (SDA): Tomás Aragay, theatrical director, and Sofia Asencio, dancer and playwright, are joint directors of the company.

Every show or project is taken as starting from zero, so that they can reconsider their artistic language each time. They mix genres and theatrical devices and use different people, creating their own way of inhabiting the stage. They like to throw the perspective of the audience out of line by placing on stage – where the spectacular is expected – something as unspectacular as possible.

Le temps me surprend,c'est évident, mais ce n’ai pas pour cela qui est moins pertinent.

En mars 2011 nous voyageons en Argentine avec toute notre histoire occidentale sur le dos. Quand j'ai vu Esquel, une ville située dans la province de Chubut, en Patagonie, j’ai trouvé un rassemblement de maisons à moitié préfabriqués d¡a peine 40 ans. Ma tête européenne a pensé : quels jeunes! Quelle courte histoire!

L’histoire est claire, bien sûr, mais en fait ils ne savent rien d’elle, parce que les colonisateurs ont a tout détruit…mais ma pensé allait plutôt à mésurer les choses en termes de temps, et soudain ont était en face d’un m´lèze (genre d’arbre qui vit dans le Parc des Mélèzes), de 2.600 ans et là j’ai pensé que toute notre histoire était concentrée dans un tronc de 2,2mts de diamètre.C’était l’expérience plus intense en relation à la culture grecque Ramon et Estella travaillent sur le temps.

La Société Doctor Alonso (SDA): Tomás Aragay, directeur scénique et Sofá Asencio, danseuse et dramaturge, co-dirigent la compagnie.

Il pensent chaque spectacle ou projet à partir du point 0, pour tracer son langage artistique à chaque fois. Mélangent les genres, les formes scéniques et différentes personnes, créant sa propre façon d’habiter la scène. Ils aiment projeter la scène comme un lieu où mettre, là où il devrait y avoir un aspect spectaculaire, le moins spectaculaire possible créant un décalage dans la perception du spectateur.