El terme coreografia es relaciona intuïtivament amb la paraula escriptura. Quan pensem en compondre, pensem en escriure una dansa, en traçar moviments i tractar-los com si fossin signes. Però, quins són els signes de la dansa? El cos, les formes, els gestos?
Al fer la pregunta de si hi ha un llenguatge de la dansa, estem també preguntant-nos per la intel·ligibilitat d’aquesta, si ha de ser coneguda des de l’intel·lecte. Atrapar a la dansa amb les paraules és una obstinació impossible, i aquesta impossibilitat és lo interesant, un joc irresoluble, un plaer per fer art també de la interferència i l’error. Doncs més aviat són les paraules les que estan atrapades al cos, perquè el cos està, i és, i explica des d'un altre lloc.

Laila Tafur
Utilitza el cos com a eina per a transcendir el món físic i teòric, a partir del qual incidir en la creació de realitats acotades: la imatge, l’acció, la performance o la instal·lació. Fixa el seu ull a la frontera i la forma.
El seu bagatge és el de qualsevol ballarí, d’uns inicis consagrats al clàssic fins al moviment no tècnic, passant per una infinitat de tècniques de dansa contemporània. Amb les seves peces manté despertes qüestions com mal fet/ben fet, popular/elitista, bellesa/utilitat. A més de gaudir de l’acció de ballar sense ocupar-se de l’argumentació que aquesta desperta.
La seva carrera s’ha desenvolupat entre Granada, Barcelona, Reykjavík, Lisboa, Copenhaguen i Eivissa, recollint una llarga llista d’experiències, habilitats, hàbits, i informació al voltant de qüestions com que és una performance o cap a on va la dansa.

El término coreografía se relaciona intuitivamente con la palabra escritura. Cuando pensamos en componer, pensamos en escribir una danza, en trazar movimientos, y tratarlos como si fueran signos. Pero ¿Cuáles son los signos de la danza?¿El cuerpo, las formas, los gestos?
Al hacer la pregunta de si hay un lenguaje de la danza, estamos también preguntando por la inteligibilidad de ésta, si ha de ser conocida desde el intelecto. Atrapar a la danza con las palabras es un empeño imposible, y esa imposibilidad es lo interesante, un juego irresoluble, un placer por hacer arte también de la interferencia y el error. Pues más bien son las palabras las que están atrapadas en el cuerpo, porque el cuerpo está, y es, y cuenta desde otro sitio.

Laila Tafur
Usa el cuerpo como herramienta para trascender el mundo físico y teórico, a partir del cual incidir en la creación de realidades acotadas: la imagen, la acción, la performance o la instalación. Fija su ojo en la frontera y la forma.
Su bagaje es el de cualquier bailarín, de unos inicios consagrados al clásico hasta el movimiento no técnico, pasando por un sinfín de técnicas de danza contemporánea. Con sus piezas mantiene despiertas cuestiones como mal hecho/bien hecho, popular/elitista, belleza/utilidad. Además de disfrutar de la acción de bailar sin ocuparse de la argumentación que ella despierte.
Su carrera se ha desarrollado entre Granada, Barcelona, Reykiavik, Lisboa, Copenhague e Ibiza, recogiendo una larga lista de experiencias, habilidades, hábitos e información alrededor de cuestiones como qué es una performance o hacia dónde va la danza.

The term ‘choreography’ is intuitively related to the word ‘writing’. When we think of composing, we think of writing a dance, in tracing movements and treating them as signs.
But what are the signs of dance? Body? Shape? Gesture? When asking whether there is such a thing as the language of dance, we are also asking how understandable it is, whether it needs to be understood intellectually. Capturing dance in words is an impossible task, and it’s this impossibility that makes it interesting; an unsolvable puzzle, the pleasure of creating art out of interference and error. It’s more as if words are trapped inside the body, because the body is there, and is, and tells its story from somewhere else.

Laila Tafur
Uses her body as a tool with which to transcend the physical and theoretical world, and from there to investigate the creation of limited realities: image, action, performance or installation. She fixes her gaze on the frontier and the form.
Her baggage is that of any dancer, from beginnings dedicated to the classics through to non-technical movement, passing through any number of contemporary dance techniques. She uses her work to keep alive such concepts as: well done/badly done; popular/elitist; beauty/utility. In addition to enjoying the act of dancing without worrying about the ideas she may awaken.
Her career has developed between Granada, Barcelona, Reykjavik, Lisbon, Copenhagen and Ibiza, collecting along the way a long list of experiences, skills, habits and information on questions such as what a performance is or where dance is heading.