¨Y per què John Cage?" intenta ser un estudi sobre so, significat i cos en un discurs donat. El poder del so de las paraules. So com estructura, com dinàmica que viatja i es transforma. Discurs sensorial i no significatiu. No volem significar, al contrari, volem designificar per endinsar-nos en el terreny d´allò sensitiu, d´allò relacional, d´allò perceptiu i corpori. El discurs pot ser qualsevol discurs. No es important el què diem sino com ho diem, quienes eines musicals i coreogràfiques utilitzem per destrossar el text i submergir-nos en el treball de l´intèrpret per suggerir i surfejar per les onades d´allò que no significa. Fragmentació, repetició i unisò son les nostres eienes de treball per composar aquesta estructura coreogràfica a la anomenarem DISCURS¨

Guillem Mont de Palol es va graduar a la SNDO (School for New Dance Development) a Amsterdam el 2006. Combina el treball per a diferents coreògrafs per així poder fer el seu propi treball. Com intèrpret treballa amb Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka y Masu Fajardo. La seva obra es situa entre la dansa, la instal·lació, l’esdeveniment i la performance. Les seves últimes creacions són I need you to play that body i About George.

Jorge Dutor va estudiar escenografia a la RESAD de Madrid. Després de passar pel món del cinema i la televisió, va aterrar a l’àmbit de la dansa i les arts escèniques. Treballa amb Pere Faura i Aitana Cordero.

"Y por qué John Cage? quiere ser un estudio sobre sonido y significado en un discurso dado. El poder del sonido de las palabras. sonido como estructura, como dinámica que viaja. Discurso sensorial y no significativo. No queremos significar, al contrario, queremos designificar para adentrarnos en el terreno de lo sensitivo, de lo relacional, de lo perceptivo y de lo corpóreo. El discurso puede ser cualquier discurso. No es importante lo que decimos sino cómo lo decimos, qué herramientas musicales y coreográficas utilizamos para destrozar el texto y submergirnos en el trabajo del intérprete para suggerir i surfear por las olas de lo no significativo. Fragmentación, repetición y unísono son nuestras herramientas para componer esta estructura coreográfica a la que llamaremos DISCURSO"

Guillem Mont de Palol se graduó en la SNDO (School for New Dance Development) en Amsterdam en 2006. Combina el trabajo para diferentes coreógrafos para así poder hacer su propio trabajo. Como intérprete trabaja con Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka y Masu Fajardo. Su obra se sitúa entre la danza, la instalación, el evento y la performance. Sus últimas creaciones son I need you to play that body y About George.

Jorge Dutor estudió escenografía en la RESAD de Madrid. Tras pasar por el mundo del cine y la televisión, aterrizó en el ámbito de la danza y las artes escénicas. Trabaja con Pere Faura y Aitana Cordero.

”Y por que John Cage?” is a study on sound and meaning in a given speech. The power of the sound of words; sound as structure, as a travelling dynamic. Sensorial rather than meaningful speech. We don’t want to have meaning, on the contrary, we want to remove the meaning in order to penetrate the realms of the senses, of relationships, of perceptions and of the physical. The speech could be any speech. What we say isn’t important, but how we say it, what musical and choreographic tools we use to deconstruct the text and submerge ourselves in the performance, surfing and insinuating the waves of no meaning. Fragmentation, repetition and echoing are the tools used in the composition of this choreographic structure that we shall call SPEECH.

Guillem Mont de Palol graduated from the SNDO (School for New Dance Development) in Amsterdam in 2006. He then worked with different choreographs while at the same time developing his own creations. As a performer he has worked with Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka and Masu Fajardo. His work slots in between dance installation, event and performance. His latest works are I need you to play that body and About George.

Jorge Dutor studied stage design at RESAD in Madrid. After working in film and televison, he ended up in the field of dance and stage arts. He has worked with Pere Faura and Aitana Cordero.

"Et pour quoi John Cage ? veut être une étude sur le son et le sens  dans un discours. La puissance des sons des mots, le son comme structure, comme une dynamique qui voyage. Un discours sensoriel et non significatif. Nous ne voulons pas signifier, au contraire, nous voulons designificar pour nous enfoncer dans le domaine du sensitif, du relationnel, le perceptif et le corporel. Le discours peut être n'importe quel discours. Ce n'est pas important ce que nous disons mais si la façon de le dire, quels outils musicaux et choréographiques  on utilise pour détruire  le texte et plonger dans le travail de l'interprète pour suggérer  et  surfer dans les vagues du non significatif. Une fragmentation, une répétition et un unisson sont nos outils pour composer cette structure choréographique  que nous  appellerons  DISCOURS"

Guillem Mont de Palol , diplômé par le SNDO (School for New Dance Development) à Amsterdam en 2006. Il travail avec différents chorégraphes, pour ainsi pouvoir continuer son travail. Comme interprète il travaille avec Mette Ingvartsen, Vincent Dunoyer, Andrea Bozic, Min Tanaka et Masu Fajardo. Son travail se place entre la danse, l’installation et la performance. Ses dernières créations sont, son I need you to play that body y About George.

Jorge Dutor fait des études de scénographie à RESAD à  Madrid. Après avoir travaillé dans le cinéma et la télévison,il atérrit dans le monde de la danse et les arts scéniques. Il travaille avec Pere Faura et Aitana Cordero.

Apagada analògica analitza la societat actual prenent com a punt d'inflexió el canvi d'un passat analògic a un futur digital. Un passat que deixa milers de cossos enterrats en fosses comunes sense identificació, en llocs de pas.
La humanitat sembla voler oblidar. I gairebé sempre ho aconsegueix. L'ésser humà és capaç de desenvolupar mecanismes d'estupidesa molt fàcilment. És més fàcil mirar cap un altre costat, buscar excuses per la inacció. Apagada analògica reflexiona sobre el nostre rol en aquesta recerca i cap a on mirem. En definitiva, cap a on anem com a societat.

Lucila Teste crea el Colectivo Contrafacto per investigar, a través de les noves formes d'aproximació a l'escena, la relació entre memòria històrica i teatre. Juntament amb ella, participen del col·lectiu Samuel Quiles i Mònica Serra. Entre les seves creacions figuren el monòleg autobiogràfic Hija de la dictadura argentina, que porta fins al moment més de 100 representacions a Catalunya, Espanya i Argentina, i que ha estat nominat als premis ACE 2009 com a millor tasca en unipersonal, o la performance Re-presión i una adaptació del monòleg testimonial Una estirpe de petisas, de Patricia Zangaro.

Apagada analógica analiza la sociedad actual tomando como punto de inflexión el cambio de un pasado analógico a un futuro digital. Un pasado que deja miles de cuerpos enterrados en fosas comunes sin identificación, en lugares de paso.
La humanidad parece querer olvidar. Y casi siempre lo logra. El ser humano es capaz de desarrollar mecanismos de estupidez muy fácilmente. Es más fácil mirar hacia otro lado, buscar excusas para la inacción.
Apagada analógica reflexiona sobre nuestro rol en esta búsqueda y hacia dónde miramos. En definitiva, hacia dónde vamos como sociedad.

Lucila Teste crea el Colectico Contrafacto para investigar, a través de las nuevas formas de aproximación a la escena, la relación entre memoria histórica y teatro. Junto con ella, participan del colectivo Samuel Quiles y Mónica Serra. Entre sus creaciones figuran el monólogo autobiográfico Hija de la dictadura argentina, que lleva hasta el momento más de 100 representaciones en Cataluña, España y Argentina, y que ha sido nominado a los premios ACE 2009 como mejor labor en unipersonal, la performance Re-presión y una adaptación del monólogo testimonial Una estirpe de petisas, de Patricia Zangaro.

Apagada Analógica 2.0 (Analogue Blackout 2.0) analyses modern society taking as a starting point the change from analogue past to digital future. A past that leaves thousands of bodies buried in unmarked graves, in places between places.
Humanity seems to want to forget. And it almost always succeeds. Human beings are capable of developing mechanisms of stupidity with great ease. It's easier to look away, to search for excuses not to act.
The piece considers our role in this search and the direction of our gaze. In short, where we are headed as a society.

Lucila Teste created the Colectivo Contrafacto to investigate, using new ways of interpreting performance, the relationship between historical memory and theatre. Also forming part of the collective are Samuel Quiles and Monica Serra. Among her creations she boasts the autobiographical monologue Hija de la dictadura argentina (Daughter of the Argentine dictatorship), which has been performed more than 100 times in Catalonia, Spain and Argentina, and has been nominated for the ACE Awards 2009 as the best solo performance; the performance Re-presión and an adaptation of the testimonial monologue Una estirpe de petisas by Patricia Zangaro.

"Extinction Analogique" analyse la société actuelle en prenant comme point d'inflexion le passage entre un passé analogique et un futur digital. Un passé qui laisse des milliers de corps non identifiés enterrés dans des fosses communes, sur des lieux de passage.
L'humanité semble vouloir oublier. Elle y parvient souvent. L'être humain développe très facilement des mécanismes d'abrutissement. Il est si simple de détourner la tête, de se chercher des excuses pour ne pas agir.
"Extinction analogique" s'interroge autour de notre rôle dans cette quête. Où portons nous notre regard?  En définitive, vers où allons nous en tant que société?

Lucila Teste fonde le Colectivo Contrafacto pour explorer, à travers les nouvelles formes d'approches scéniques, la relation entre la mémoire historique et le théâtre.
A ses côtés, le collectif est composé de Samuel Quiles et Mònica Serra. Parmi ses créations figurent le monologue autobiographique "Hija de la dictadura argentina",  qui a été joué à ce jour lors de plus de cent représentations en Catalogne, Espagne et Argentine et qui a été nominée aux prix ACE 2009 comme meilleur travail dans la catégorie création personnelle,  la performance Re-presiòn et une adaptation du monologue-témoignage "Una estirpe de petisas", de Patricia Zangaro.

Projeccions de clàssics antics i moderns de el cinema mundial amb música electro-acústica totalment en viu, tocada en temps real per un o més músics usant instruments acústics (vents, percussions, veu, etc.) I electrònics (saxo midi, màquina de loop). Música composta en temps real amb la projecció de la pel · lícula, on totes les variables, com per exemple els espectadors, influiran amb la composició de la mateixa, (improvisació "guiada").

Aquest projecte vol actualitzar i revalorar l'art del Cinema mut amb clàssics d'autors com: Chaplin i Lang entre d'altres creant una connexió entre aquesta antiga "art" amb el món de l'art contemporani, sense límits de gènere o prejudicis, amb una sala de cinema com a lloc físic de trobada, "l'ara" com a
lloc temporal i el públic com "jutge" inapel · lable. Una ocasió per veure pel · lícules amb més d'un segle d'edat, obres d'art sense temps en el seu hàbitat original: "la gran pantalla".
Projecte dirigit a tota la família per barrejar antics records de pares i avis amb noves "experiències audiovisuals" junts amb fills i néts.

Proyecciones de clásicos antiguos y modernos de el cine mundial con música electro‐acústica totalmente en vivo, tocada en tiempo real por uno o mas músicos usando instrumentos acústicos (vientos, percusiones, voz, etc.) y electrónicos (saxo midi, maquina de loop). Música compuesta en tiempo real con la proyección de la película, donde todas las variables, como por ejemplo los espectadores, van a influir con la composición de la misma, (improvisación “guiada”).

Este proyecto quiere actualizar y revalorar el arte del Cine mudo con clásicos de autores como: Chaplin y Lang entre otros creando una conexión entre esta antigua “arte” con el mundo de el arte contemporáneo; sin limites de genero o prejuicios, con una sala de cine como lugar físico de encuentro, “el ahora” como lugar temporal y el publico como “juez” inapelable. Una ocasión para
ver películas con mas de un siglo de edad, obras de arte sin tiempo en su hábitat original:”la gran pantalla”.
Proyecto dirigido a toda la familia para mezclar antiguos recuerdos de padres y abuelos con nuevas “experiencias audiovisuales” juntos con hijos y nietos.

Projections of ancient and modern classics of world cinema with electro-acoustic music completely live, played live by one or more musicians using acoustic instruments (winds, percussions, voice, etc..) and electronical ones (midi sax, loop machine , etc.)..
Music composed on the spot with the projection of the movie, where all parameters, such as spectators ,will influence its composition ("guided" improvisation).

This project aims at updating and reevaluating the art of mute cinema, classic authors such as Chaplin and Lang among others, creating a connection between this ancient "art" and the contemporary World art, without limits or gendre prejudices, with a movie room as a physical place of meeting, "the present" as a temporary place and the public as a final "judge". A chance to watch movies over a century old, with evergreen artpieces in there original habitat, "the big screen."
A Project for to the whole family to mix old memories of parents and grandparents with new "audiovisual experience" with children and grandchildren all togheter.

Des projections de classiques anciens et modernes du cinéma international avec de la musique électro-acoustique totalement en direct, jouée en temps réel par un ou plusieurs musiciens utilisant des instruments acoustiques (vents, percussions, voix, etc.) et électroniques (midi sax, machine à boucles , etc) ..
Musique composée en temps réel avec la projection du film, où toutes les variables, comme les spectateurs, vont influencer la composition de celle-ci (improvisation «guidée»).

Ce projet vise à actualiser et à réévaluer l'art des auteurs classiques du cinéma muet tels que Chaplin et Lang entre autres, créant un lien entre cet ancien «art» et le monde de l'art contemporain, sans limites ni préjugés de genre, avec une salle de cinéma comme lieu physique de rencontre, «le présent» comme lieu temporaire et le public comme  «juge» final. Une chance de regarder des films de plus d'un siècle, les œuvres intemporelles de l'art dans son habitat d'origine, «le grand écran."
Projet destiné à toute la famille pour mélanger les vieux souvenirs des parents et grands-parents avec de nouvelles «expériences audiovisuelles" avec les enfants et petits-enfants.

La tipologia d'aquest projecte de l’Associació Cultural OME es basa en la unió de dos músics o no-músics, els quals en l'espai de 45 minuts puguin oferir una intervenció sonora (o no) repartida en dos sols de 15 minuts cadascun i un duet de 15 minuts.
Intervencions amb instruments, artefactes, electrònica, micròfons, ordinadors i objectes (manipulats) de tot tipus.
A cada intervenció participarà sempre Juan Crek (que utilitzarà la seva veu, instruments diversos, bases, objectes i micro-contactes) amb un altre músic o no-músic.

Carlos Santamaría “santa”
Bogotà, Colòmbia, 1975. Enginyer i dissenyador de so, programador web, editor d'àudio i músic. Director del projecte "Tätta" al costat de Marinetta, un projecte multidisciplinari (música, vídeo i dansa). Baixista en el grup electro-pop "Domingo". És també dissenyador de sons, vídeo clips i vídeo art. www.stereodial.com


Juan Crek
Format en la tècnica mecànica del saxofon baríton. Explora les possibilitats fonètiques de la veu i la manipulació d'objectes quotidians. Cofundador de bandes com OME Acústic, Banda d'Improvisadors de Barcelona, Macromassa, Olas de Cresta Blanca, Ongo, Quartet Zap de Saxòfons. Casat des de 2010 amb la insigne arquitecta veneçolana Meralis Castrillo. Li agraden les paelles, el formatge, els albercocs, viatjar en tren, la migdiada, les albes i la vida (això que hi ha entre el néixer i el morir).

La tipología de este proyecto de la Asociación Cultural OME se basa en la unión de dos músicos o no-músicos, los cuales en el espacio de 45 minutos puedan ofrecer una intervención sonora (o no) repartida en dos solos de 15 minutos cada uno y un dueto de 15 minutos. Intervenciones con instrumentos, artilugios, electrónica, micrófonos, ordenadores y objetos (manipulados) de todo tipo.
En cada intervención participará siempre Juan Crek (que utilizará su voz, instrumentos diversos, bases, objetos y micro-contactos) junto a otro músico o no-músico.

Carlos Santamaría “santa”
Bogotá, Colombia, 1975 Ingeniero y diseñador de sonido, programador web, editor de audio y músico. Director del proyecto “tätta” junto a Marinetta, un proyecto multidisciplinar (música, vídeo y danza). Bajista en el grupo electro-pop “Domingo”. Es también diseñador de sonidos, video clips y video arte. www.stereodial.com

Juan Crek
Formado en la técnica mecánica del saxofón barítono. Explora las posibilidades fonéticas de la voz y la manipulación de objetos cotidianos. Cofundador de bandas como OME Acústic, Banda de Improvisadores de Barcelona, ​​Macromassa, Olas de Cresta Blanca, Ongo, Cuarteto Zap de Saxofones. Casado desde 2010 con la insigne arquitecta venezolana Meralis Castrillo. Le gustan las paellas, el queso, los albaricoques, viajar en tren, la siesta, los amaneceres y la vida (eso que hay entre el nacer y el morir).

The typology of this project is based on the union of two musicians or non-musicians, who in the space of 50 minutes will provide a sound intervention (or not) divided into two 15-minute solos and a 20-minute duet. These interventions will use instruments, gadgets, electronica, microphones, computers and (manipulated) objects of all kinds.
Juan Crek (using his voice, diverse instruments, databases, objects and micro-contacts) will take part in all the interventions together with another musician or non-musician.

Carlos Santamaría “santa”
Bogotá, Colombia, 1975: Engineer and sound designer, web programmer, audio editor and musician. He is the director of the “tätta” multidisciplinary project (music, video and dance) together with Marinetta. He is base-player for electro-pop band “Domingo” and designs sounds, video clips and video art. www.stereodial.com


Juan Crek
Trained in technique of baritone saxophone, he explores the phonetic possibilities of voice and the manipulation of everyday objects. Cofounder of bands such as OME Acústic, Banda de Improvisadores de Barcelona, ​​Macromassa, Olas de Cresta Blanca, Ongo, and Cuarteto Zap de Saxofones. He has been married to celebrated Venezuelan architect Meralis Castrillo since 2010. He likes paella, cheese, apricots, riding trains, siestas, dawn and life (that thing you do between being born and dying).

La typologie du projet de l’ Association Culturelle OME est fondée sur l'union de deux musiciens ou non-musiciens, qui dans un espace de 45 minutes peuvent offrir une intervention sonore (ou non), divisé en deux solos de 15 minutes chacun et un duo de 15 minutes.
Interventions avec instruments, gadgets, électronique, microphones, ordinateurs et objets (manipulées) de toutes sortes. Dans chaque intervention Juan Crek participera toujours (qui utilisera sa voix, des instruments divers, des bases, objets et micro-contactes) avec un autre non-musicien ou musicien.

Carlos Santamaría “santa”
Bogotá, Colombie, 1975. Ingénieur et designer sonore, programmeur web, éditeur audio et musicien. Responsable de projet "Tatta" avec Marinetta, un projet multidisciplinaire (musique, vidéo et danse). Bassiste dans le groupe électro-pop "Domingo". Il est également designer de sons, vidéo clips et vidéo art. www.stereodial.com


Juan Crek
Formé dans la technique mécanique du saxophone baryton. Explore les possibilités phonétiques de la voix et la manipulation d’objets quotidiens. Co-fondateur de bandescomme OME, Acústic , Banda de Improvisadores de Barcelona, Macromassa, Olas de Cresta Blanca, Ongo, Cuarteto Zap de Saxofones. Marié depuis 2010 avec le célèbre architecte de venézuela Meralis Castrillo. Il aime la paella, le fromage, les abricots, voyager en train, la sieste, les levers de soleil et la vie (ce qui est entre la naissance et la mort).

L’espectacle consisteix en un xoc de paral·lelismes: dues veus –poesia i música- van de la mà per declamar un text. Defugint la mera ambientació, on la paraula domina i s’imposa sobre un coixí sonor, es tracta de juxtaposar ambdós ritmes interns; a cada moment s’ha de discórrer amb l’altre per donar-li, per que et doni, per trobar-se.
Per dir la Balada de l’Holandès Errant, Gerard Horta compta amb un repertori monòcrom, fosc i cru que Triulet va compondre en l’Àridmètric de 2009. D’altra banda, Enric Casasses proposa una selecció heterogènia de poemes, que Triulet ha correspost amb un repertori de colors i formes variants al Tira-li l’alè de 2012.
Tot plegat s’entrellaça en un marasme de paraules i sons que es diuen i es toquen amb l’únic objectiu de trobar-se.

Gerard Horta és poeta i antropòleg. Ha escrit sobre l’espiritisme català i les paradoxes de la modernitat. Ha publicat també quatre poemaris. El seu darrer llibre és Rambla del Raval de Barcelona, Editorial Montesinos, 2010.
Triulet és un grup de rock instrumental creat al 2005. Ha publicat dos discs: Àridmètric, 2009 i amb Gerard Horta, La Balada de l’Holandès Errant, 2010. Properament publicarà amb Enric Cassases Tira-li l’alè.
Enric Casasses és poeta, rapsode i traductor. Com a escriptor, també toca els gèneres de l'assaig, el periodisme, el drama i la narrativa. És autor d’una extensa obra literària. El seu darrer llibre de poemes és Bes Nagana, Edicions 1984, 2011.

El espectáculo consiste en un choque de paralelismos en el que dos voces –poesía y música- se unen para declamar un texto. Más allá de la mera ambientación, donde la palabra domina y se impone sobre un cojín sonoro, se trata de yuxtaponer ambos ritmos internos; en cada momento hay que discurrir junto al otro para darle, para que te dé, para encontrarse.
Para decir la Balada de l’Holandès Errant, Gerard Horta cuenta con un repertorio monocromo, oscuro y crudo, que Triulet compuso en Áridmètric, de 2009. Por otra parte, Enric Casasses propone una selección heterogénea de poemas, que Triulet ha correspondido con un repertorio de colores y formas variantes en Tira-li l’alè de 2012.
Todo se funde en un marasmo de palabras y sonidos que se dicen y se tocan con el único objetivo de encontrarse.

Gerard Horta es poeta y antropólogo. Ha escrito sobre el espiritismo catalán i las paradojas de la modernidad. Ha publicado también cuatro poemarios. Su último libro es Rambla del Raval a Barcelona, Editorial Montesinos, 2010. Triulet es un grupo de rock instrumental creado en 2005. Ha publicado dos discos: àridmètric, en 2009 y junto a Gerard Horta, la Balada de l’Holandès Errant, en 2010. Próximamente publicará con Enric Cassases Tira-li l’alè.
Enric Casasses es poeta, rapsoda y traductor. Como escritor, también abarca géneros como el ensayo, el periodismo, el drama y la narrativa. Es autor de una extensa obra literaria. Su último libro de poemas es Bes Nagana, Edicions 1984, 2011.

This performance is a clash of analogies where two voices - poetry and music – meet to narrate a text. Going beyond collage and background music, in which text dominates and music is subordinated, we want to match both inner rhythms; each moment requires interaction in order to give, to be given, to find the other.
To perform the Balada de l’Holandès Errant, (Ballad of the Wandering Dutchman) Gerard Horta relies on a monochromatic, dark and raw repertoire composed by Triulet for their Àridmètric, in 2009. As counterpart, Enric Casasses proposes a heterogeneous selection of poems, to which Triulet have responded with a repertoire of varied shapes and colours in their Tira-li l'alè, in 2012.
Everything blends in a mire of words and sounds that speak and touch themselves with the sole purpose of finding each other.

Gerard Horta is a poet and an anthropologist. He has written about Catalan spiritualism and the paradoxes of modernity. He has also published four collections of poems. His latest book is Rambla del Raval a Barcelona, Editorial Montesinos, 2010. Triulet is an instrumental rock group created in 2005. They published àridmètric, in 2009, and with Gerard Horta, the Balada de l'Holandès Errant, in 2010. Soon to be published, with Enric Cassases, tira-li l'alè.
Enric Casasses is a poet, translator and rhapsodist. As a writer, he also produces essays, journalism, drama and narrative. He is the author of an extensive literary oeuvre. His latest book of poems is Bes Nagana, Edicions 1984, 2011.

Dans ce concert il s’agira d’une mise en parallèle, dans laquelle deux voix (musique et poésie) vont dire ensemble un texte. Au-delà de la superposition simple, où le mot impose sa maîtrise sur un nuage de sons, on prétend juxtaposer les deux rythmes internes ; à chaque instant il faudra chercher l’autre pour lui donner, pour qu’il te donne, pour se rencontrer.
Pour dire la Balada de Holandès Errant, Gerard Horta va travailler avec un répertoire obscure et monochrome, composé auparavant par Triulet dans son Àridmètric de 2009. En revanche, Enric Casasses nous propose une sélection de poèmes hétérogène, que Triulet a interprété sous un répertoire de formes et de couleurs variantes dans le Tira-li l'alè de 2012.

Gerard Horta est poète et anthropologue. Il a écrit au sujet du spiritisme Catalan et des paradoxes de la Modernité. Il a également publié quatre recueils de poèmes. Son dernier livre est Rambla del Raval a Barcelona, editorial Montesinos, 2010. Triulet est un groupe de rock instrumental, créé en 2005. Il a publié deux disques : àridmètric, en 2009, et avec Gerard Horta, Balada de l'Holandès Errant, en 2010. Bientôt, à paraître avec Enric Cassasas Tira-li l'alè.
Enric Casasses est poète, traducteur et rhapsode. Comme écrivain, il embrasse plusieurs genres : l’essai, le journalisme... Il est auteur d'une vaste œuvre littéraire. Son dernier livre de poèmes est Bes Nagana, Edicions 1984, 2011.

Tercera temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo que, amb una periodicitat quinzenal i amb la màxima flexibilitat, pretenem que reflecteixi la vitalitat del vídeo de creació de la nostra ciutat. Es tracta d’una extensió del Festival de vídeo d’autor FLUX, amb sessions obertes a tot el que està passant en el camp del vídeo a Barcelona, que complementen el festival des del punt de vista dels seus continguts i que estenen el seu període d’acció més enllà dels dies estrictament dedicats al festival.

La intenció és acollir tot tipus de sessions: projeccions, videoperformances i col·loquis que ofereixin al públic la possibilitat del contacte directe amb els videocreadors. Tant poden ser sessions monogràfiques d'autors reconeguts com temàtiques, col·lectives dedicades a autors emergents, a la presentació de treballs d’estudiants, o centrades en la videopoesia o la videodansa.

FLUX CLUB és un espai de difusió del vídeo de creació a la ciutat de Barcelona.

Tercera temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo que, con una periodicidad quincenal y con la máxima flexibilidad, pretendemos que refleje la vitalidad del vídeo de creación de nuestra ciudad. Se trata de una extensión del Festival de vídeo d’autor FLUX, con sesiones abiertas a todo lo que está pasando en el campo del vídeo en Barcelona, que complementan el festival desde el punto de vista de sus contenidos y que extienden su período de acción más allá de los días estrictamente dedicados al festival.

La intención es acoger todo tipo de sesiones: proyecciones, videoperformances y coloquios que ofrezcan al público la posibilidad del contacto directo con los videocreadores. Tanto pueden ser sesiones monográficas de autores reconocidos como temáticas, colectivas dedicadas a autores emergentes, a la presentación de trabajos de estudiantes, o centradas en la videopoesía o la videodanza.

FLUX CLUB es un espacio de difusión del vídeo de creación en la ciudad de Barcelona.

The third season of FLUX CLUB is here: a fortnightly and fully flexible video club that aims to reflect the vitality of video creation in our city. It’s an extension of the FLUX Video Auteur Festival, with sessions open to everything currently going on in the field of video in Barcelona, complementing the festival from the point of view of its content and extending its sphere of influence beyond the few days programmed for the festival itself.

Our intention is to include all kinds of sessions: screenings, video performances and debates offering direct contact between the audience and the filmmakers. These sessions focus on a range of subjects, from monographics of well known directors to specific themes, from groups of up and coming authors to students; they may cover video poetry or video dance.

FLUX CLUB is a space for the dissemination of video art in the city of Barcelona.

Troisième saison du FLUX CLUB, un club  vidéo, bimensuel avec un maximum de flexibilité, nous cherchons à refléter la vitalité de la création vidéo dans notre ville. Ceci est une extension du Festival vidéo d' auteur  FLUX, avec des séances  ouvertes à tout ce qui se passe dans le domaine de la vidéo à Barcelone, qui vient compléter  le festival du point de vue du contenu et de prolonger la durée d'action plus loin que les jours  strictement dédiés au  festival.

L'intention est d'accueillir toutes sortes de sessions : projections, vidéoperformances et débats qui offrent au public la possibilité d’un contact direct avec les vidéocréateurs. Les séances peuvent être monigraphiques d’auteurs renommés , témathiques collectives dédiés aux artistes émergents, presentations de travaux d’élèves , vidéopoésie ou vidéodanse.


FLUX CLUB  est un espace de la diffusion vidéo de création dans la ville de Barcelone.

“BALCONES” és una antologia de relats.

“Un balcón, una ventana, es una obertura al mundo: podemos encontrar lo que buscamos y lo que tememos”.

Jesús Roche va néixer a Barcelona el 1958. És dramaturg, director de teatre i actor principalment per la companyia Teatre Arca i ha escrit en els últims trenta-tres anys nombroses obres que s'han representat en totes les comunitats autònomes i diversos països en més de 4500 representacions. Ha editat La guerra dels fràgils (Col · lecció Teatre-Entreacte AADPC) i la versió per a còmic Assassins Anònims (Editorial Planeta). A més, es veï del barri de Sant Pere, i de l’Antic Teatre.

“BALCONES” es una antología de relatos.

“Un balcón, una ventana, es una obertura al mundo: podemos encontrar lo que buscamos y lo que tememos”

Jesús Roche nació en Barcelona el 1958. Es dramaturgo, director de teatro y actor principalmente de la compañía Teatre Arca y ha escrito en los últimos trenta y tres años numerosas obras que se han representado en todas las comunidades autónomas y diferentes países en más de 4500 representaciones. Ha editado La guerra dels fràgils (Col·lecció Teatre-Entreacte AADPC) y la versión para cómic de Assassins Anònims (Editorial Planteta). Además, es vecino del barrio de Sant Pere y de Antic Teatre.

“BALCONES” (Balconies) is an anthology of stories.

“A balcony, a window, is an opening onto the world: we can find what we are looking for and what we have”.

Jesús Roche was born in Barcelona in 1958. He is a playwright, theatrical directo and actor, primarily with Teatra Arca company. Over the past thirty-three years he has written numerous works that have been presented in all the autonomous communities of Spain and in various countries, in a total of more than 4,500 performances. He is editor of La guerra dels fràgils (Col·lecció Teatre-Entreacte AADPC) and the graphic novel version of Assassins Anònims (Editorial Planteta). On top of this, he is local to the Sant Pere neighbourhood and the Antic Teatre.

«Balcones» est une anthologie d'histoires courtes.

"Un balcon, une fenêtre est une ouverture sur le monde, nous trouvons ce que nous voulons et ce que nous craignons"

Jesús Roche est né à Barcelone en 1958. Dramaturge, metteur en scène et acteur principalement dans la compagnie Teatre Arca et a écrit au cours des dernières trente-trois ans de nombreux pièces qui ont été représentés dans toutes les régions et dans différents pays, dans plus de 4500 représentations. Il a édité La guerra dels fràgils (Collection Teatre-Entreacte AADPC) et la version comique de Assassins Anònims (Editorial Planteta). Voisin du quartier de Sant Pere et de Antic Teatre.

Hola sóc un home jove blanc. Imagina't que no tinguessis polla -o la tinguessis fluixa- i la glotis trencada: sense polla ni veu. Margaret Thatcher entrena la seva veu, el rei d'Anglaterra entrena la seva veu. Yo no soy un verdadero español y esta no es mi verdadera voz. I com si estiguéssim pagant un preu per poder parlar, cada vegada que empasses alguna cosa corres el perill d’ennuegar-te i morir asfixiada.
Veu Mal és un recorregut musical-discursiu a través dels usos, funcions i accidents de la veu; així com l'adaptació a escena del disc musical del mateix nom. Si et va agradar el disc, després del directe et fas fan.

Ha presentat el seu treball en l'àmbit local com a Belvedere, Estrany de la Mota, o el Màster en Comunicació i Crítica d'Art de la Universitat de Girona entre d'altres; i internacional com a l’Speculating On Change al Vera List Center for Arts and Politics, Nova York; o Project Room, HIAP, Hèlsinki entre d'altres. Ha estat reconegut amb premis com les Beques de Recerca i creació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, o Barcelona Producció. I ha publicat textos en mitjans com la revista en línia de crítica d'art A-Desk o la Revista Musical Catalana entre d'altres. Des de 2008 co-coordina el projecte de pedagogia sonora Sons de Barcelona.

Hola soy un hombre joven blanco. Imagínate que no tuvieras polla -o la tuvieras floja- y la glotis rota: sin polla ni voz. Margaret Thatcher entrena su voz, el rey de Inglaterra entrena su voz. Jo no soc un veritable català i aquesta no és la meva veu de veritat. Y como si estuviéramos pagando un precio por hablar, cada vez que tragas algo corres el peligro de atragantarte y morir asfixiada.
Voz Mal es un recorrido musical-discursivo a través de los usos, funciones y accidentes de la voz; así como la adaptación a escena del disco musical del mismo nombre. Si te gustó el disco, después del directo te haces fan.

Ha presentado su trabajo en el ámbito local como en Belvedere en Estrany de la Mota; el Màster en Comunicació i Crítica d’Art de la Universitat de Girona entre otros; e internacional como en Speculating On change en Vera List Center for Arts and Politics, Nueva York; Project Room, HIAP, Helsinki entre otros. Ha sido reconocido con premios como las Becas de Investigación y creación del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts; o Barcelona Producció. Y ha publicado textos en medios como la revista online de crítica de arte A-Desk o la Revista Musical Catalana entre otros. Desde 2008 co-coordina el proyecto de pedagogía sonora Sons de Barcelona.

Hello I am a young white man. Imagine you had no cock – or a limp one – and a broken glottis: no cock and no voice. Margaret Thatcher trains her voice; the king of England trains his voice. Yo no soy un verdadero español y esta no es mi verdadera voz. And as if we were paying a price for speaking, every time you swallow something you run the risk of choking and dying of suffocation.
Voz Mal is a musical-discursive run through the uses, functions and accidents of the voice; and the stage adaptation of the musical album of the same name. If you liked the album, after the live concert you'll become a fan.

Jaume Ferrete has presented his work locally: for instance at Belvedere in Estrany de la Mota and the Masters in Comunication and Art Criticism of the University of Girona among others; and internationally, as in Speculating On change at the Vera List Center for Arts and Politics, New York, or Project Room, HIAP, Helsinki among others. He has received such awards as the Beques de Recerca i creació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, or Barcelona Producció; and has published articles in different media including the online art criticism magazine A-Desk and the Revista Musical Catalana. Since 2008 he co-coordinates sound teaching project Sons de Barcelona.

Bonjour je suis un jeune homme blanc. Imagine que tu n’as pas de pénis - ou bien tu l’as tout mou – et la glotte cassée: sans pénis et sans voix. Margaret Thatcher entraîne sa voix, le roi d'Angleterre entraîne sa voix. Moi je ne suis un véritable catalan et ce n’es pas ma vrai voix. Et comme si nous devions payer un prix pour parler, chaque fois que tu avale tu risque t’étrangler et mourir asphyxié.
Voz Mal est un parcours musical-réfléchi à travers les usages, les fonctions et les accidents de la voix et l'adaptation pour la scène du disque musicale du même nom. Si tu as aimé l'album, après le direct tu deviendra fan.

Il a présenté son travail au niveau local à Belvedere , Estrany de la Mota ; Master en Comunication et Critique d'Art à l'Université de Girona, entre autres, et international comme à Speculating On Change à Vera List Center for Arts and Politics , New York, Project Room, HIAP, Helsinki, entre autres. A été reconnu avec des prix comme des Bourses d’Investigation et création du Concell Nacional de la Cultura i de les Arts, et Barcelona Producció. Il a publié des articles sur des supports tels que le magazine en online de critique d'art A-Desk ou la Revista Musical Catalana entre autres. Depuis 2008 il fait la co-coordination du projet de pédagogie sonore Sons de Barcelona.

La única diferència entre una persona “sense sostre” i tú, és el sostre. Des del convenciment que el teatre ens ajuda a crear espais de llibertat on podem alliberar els nostres records, les nostres emocions i la nostra imaginació, el mes de setembre vam remprendre el viatge amb alguns dels usuaris i usuàries de la Fundació Arrels. Durant aquest temps ens han regalat les seves experiències, els seus somnis i desitjos, i ara ens permeten portar-les a escena interpretats per ells mateixos. És el moment de compartir-les amb vosaltres, de fer sentir la veu d’aquells que sovint són silenciats.

Carles Vidal és actor, autor i director de teatre, s’ha format amb els millors especialistes en Teatre Social i Teatre de l’Oprimit: Augusto Boal i Julian Boal (Brasil), Allan Owens (Anglaterra), Héctor Aristizábal (Colombia), Till Bauman (Alemanya), Adrian Jackson (Anglaterra) i Roberto Mazzini (Itàlia). Ha format grups de joves i adults en teatre com a intervenció social i de l’oprimit a Espanya, Nicaragua i Argentina. És l’autor de l’espectacle “Pan y Circo” i l’autor i director de “No vaig demanar néixer”, tots dos estrenats amb èxit de públic i critica a l’Antic Teatre de Barcelona.

La única diferencia entre una persona “sin techo” y tú, es el techo. Des del convencimiento de que el Teatro nos ayuda a crear espacios de libertad donde podemos liberar nuestros recuerdos, nuestras emociones y nuestra imaginación, el mes de septiembre retomamos el viaje con algunos de los ususarios y usuarias de la Fundación Arrels. Durante este tiempo nos han regalado sus experiencias, sus sueños y deseos y ahora nos permiten llevarlos a escena interpretados por ellos mismos. Es el momento de compartirlos con vosotros, de dar voz a aquellos que a menudo son silenciados.

Carles Vidal es actor, autor y director de teatro, se ha formado con los mejores especialistas en Teatro Social y Teatro del Oprimido: Augusto Boal y Julian Boal (Brasil), Allan Owens (Inglaterra), Héctor Aristizábal (Colombia),), Till Bauman (Alemania), Adrian Jackson (Inglaterra) y Roberto Mazzini (Italia). Ha formado grupos de jóvenes y adultos en teatro como intervención social y del oprimido en España, Nicaragua y Argentina. Es el autor del espectáculo “Pan y Circo” y el autor y director de “Yo no pedí nacer”, ambos estrenados con éxito de público y crítica en el Antic Teatre de Barcelona.

The only difference between a homeless person and you is the home. Based on the conviction that theatre can help us to create areas of freedom where we can set free our memories, our emotions and our imaginations, in September we set off once more on a journey with some of the men and women who form part of Fundación Arrels (Roots Foundation). During this time they have given us their experiences, their dreams and their desires, and now they will allow us to stage them, with themselves as actors. Now we can share them with you, and give voices to those who are too frequently kept silent.

Carles Vidal, actor, author and theatre director, he has trained with the foremost specialists in Social Theatre and Theatre of the Oppressed around the world: Augusto Boal amd Julián Boal (Brazil), Allan Owens (UK), Héctor Aristizábal (Colombia), Till Bauman (Germany), Adrian Jackson (UK) and Roberto Mazzini (Italy). As part of his work with social outsiders, he has provided theatrical training for groups of young people and adults in Spain, Nicaragua and Argentina. He wrote “Pan y Circo” (Bread and Circuses), and has written and directed “Yo no pedí nacer” (I didn’t ask to be born), both premiered to critical and audience acclaim at the Antic Teatre.

La seule différence entre un "sans-abri" et vous, est le toit. Des la conviction que le théâtre nous aide à créer des espaces de liberté où nous pouvons libérer nos souvenirs, nos émotions et notre imagination, en Septembre, nous reprenons le voyage avec quelques utilisateurs de la Fondation Arrels. Pendant ce temps ils nous offert leurs expériences, leurs rêves et désirs et maintenant ils nous permettent les amener sur scène, jouée par eux-mêmes. Il est temps de partager avec vous, pour donner une voix à ceux qui sont souvent réduits au silence.

Carles Vidal est comédien, auteur, et metteur en scène théâtral, il s’est formé avec les meilleurs spécialistes en Théâtre Social et Théâtre Opprimé : Augusto Boal et Julian Boal (Brésil), Allan Owens (Angleterre), Héctor Aristizábal (Colombie), Till Bauman (Allemagne), Adrian Jackson (Angleterre) et Roberto Mazzini (Italie). Il a formé des groupes de jeunes et d'adultes dans le théâtre comme intervention sociale et opprimé en Espagne, Nicaragua et Argentine. Il est auteur de la pièce «Pan y Circo» et auteur et réalisateur de "Yo no pedí nacer" les deux présentés avec grand succés de public et critique à l’Antic Teatre de Barcelone.

Projecció i xerrada col·loqui amb els creadors de la pel·lícula Beograd Underground. Un Documental independent que es submergeix en la cultura del còmic i la música underground a la ciutat sèrbia de Belgrad. Recull els testimonis de creadors que han dedicat les seves vides a una sub-cultura tant rica en els seus matissos com precària en les seves condicions d’existència.
Dos dècades d’ensorrament de la ex-Yugoslavia. S’analitza com les condicions sociohistòriques van donar com a resposta una intensa producció artística. Entre molts d’altres artistes entrevistats es troben els prestigiosos dibuixants de còmic Aleksandar Zograf (que va començar a publicar amb el suport del mateix Robert Crumb) y Wostok (gurú del underground a Serbia), el controvertit performer Johnny Rackovíc (artista plàstic, actor porno, escriptor i hilarant filòsof càustic) i la mítica banda de rock Klopka za pionira (Trampa para pioneros).

Trayectos.org és un laboratori d’investigació i producció audiovisual que viatja creant xarxes transnacionals en llocs tan remots com Sudan, New York, El Cairo o Belgrad. El Dr. Muriel Buzarra, especialista en l’anàlisi del procés creatiu, junt amb Carlos López, cofundador del col·lectiu trayectos.org i l’arqueòloga sèrbia Natasa Sarkic, conformen el reduit equip d’aquest documental. Ja ha estat presentat en diverses ciutats europees i actualment es troba en una gira que els portatà per diferents països del Centre d’Europa i els Balcans.

Proyección y charla coloquio con los creadores de la película Beograd Underground. Un Documental independiente que se sumerge en la cultura del cómic y la música underground en la ciudad serbia de Belgrado. Recoge los testimonios de creadores que han dedicado sus vidas a una sub-cultura tan rica en sus matices como precaria en sus condiciones de existencia.
Dos décadas del desmoronamiento de la ex-Yugoslavia. Se analiza como las condiciones sociohistóricas dieron como respuesta una intensa producción artística. Entre muchos otros artistas entrevistados se encuentran los prestigiosos dibujantes de cómic Aleksandar Zograf (que comenzó a publicar con el apoyo del mismísimo Robert Crumb) y Wostok (gurú del underground en Serbia), el controvertido performer Johnny Rackovíc (artista plástico, actor porno, escritor e hilarante filosofo cáustico) y la mítica banda de rock Klopka za pionira (Trampa para pioneros).

Trayectos.org es un laboratorio de investigación y producción audiovisual que viaja creando redes transnacionales en sitios tan remotos como Sudan, New York, El Cairo o Belgrado. El Dr. Muriel Buzarra, especialista en el análisis del proceso creativo, junto a Carlos López, cofundador del colectivo trayectos.org y la arqueóloga serbia Natasa Sarkic, conforman el reducido equipo de este documental. Ya ha sido presentado en varias ciudades europeas y actualmente se encuentra en una gira que les llevara por distintos países de Centro Europa y los Balcanes.

Screening followed by talk and discussion with the creators of Beograd Underground, an independent documentary that explores underground comic-book and music culture in the Serbian capital. It brings together the comments of creators who have dedicated their lives to a sub-culture as rich in its nuances as it is fragile in its conditions of existence.
Two decades on from the collapse of ex-Yugoslavia, the emergence of an intense artistic production as a response to socio-historic conditions is examined in detail. Among the many artists invited are the celebrated comic-book artists Aleksandar Zograf (who began publishing with the support of Robert Crumb himself) and Wostok (underground guru in Serbia); controversial performer Johnny Rackovic (plastic artist, porn actor, writer and hilariously caustic philosopher) and the mythical rock bank Klopka za pionira (Trap for pioneers).

Trayectos.org is an audio-visual research and production lab that travels creating transnational networks in places as far apart as Sudan, New York, Cairo or Belgrade. Dr. Muriel Buzarra, specialist in creative process analysis, together with Carlos López, cofounder of the trayectos.org collective, and Serbian archaeologist Natasa Sarkic, form the reduced team of this documentary, which has already been presented at many European cities and is currently on a tour that will take them to various Central European and Balkan countries.

Projéction et discution avec les créateurs du film Beograd Underground. Un documentaire indépendant qui plonge dans la culture de la bande dessinée et la musique underground dans la ville serbe de Belgrade. Fournit des témoignages de créateurs qui ont consacré leur vie à une sous-culture si riche en nuances comme précaires dans ses conditions d’existance. Deux décennies de l'effondrement de l'ex-Yougoslavie. Ont analyse la façon dont les conditions socio-historiques on donné comme réponse une intense production artistique.
Parmi de nombreux artistes interviewés on trouve les prestigieux dessinateurs de comics Aleksandar Zograf (qui a commencé à publier avec le soutien de Roger Crumb) et Wostok (gourou undergroundr en Serbie), le controversé performer Johnny Rackovíc (artiste plastique, acteur porno, écrivain et hilarant philosophe caustique ) et le mythique groupe de rock Klopka za pionira (piège de pionnier).

Trayectos.org est un laboratoire de recherche et de production audiovisuelle qui voyage en créant des réseaux transnationaux dans des endroits aussi éloignés comme le Soudan, New York, Le Caire et Belgrade. Le Dr. Muriel Buzarra, un spécialiste dans l'analyse du processus de création, avec Carlos Lopez, co-fondateur du collectif trayectos.org et la archéologue serbie Natasa Sarkic, constituent la petite équipe de ce documentaire. Il a été présenté dans plusieurs villes européennes et actuellement sont en tournée qui les emmènera à travers différents pays d'Europe centrale et des Balkans.

Amb l'ajuda de les seves màquines preferides, ordinador i càmera de fotos, Amaranta realitza un viatge per intentar tornar a connectar-se amb la seva naturalesa. Potser és massa tard, ja que la presència d’allò artificial ha envaït la seva naturalesa. Però potser aconseguirà assolir moments de llibertat, d'impulsos incontrolables, potser aconseguirà connectar-se amb la seva naturalesa més ingènua i primitiva. O potser la màquina és ja part d'ella mateixa, irremeiablement unida a la seva naturalesa humana.

Lo natural és un solo de dansa que comença a partir d'una sèrie de preguntes: què significa ser natural? On es troba el límit entre el que és natural i el que és artificial? Existeix realment una separació entre ambdós?, Som éssers artificials per naturalesa? El treball és una investigació sobre la naturalesa artificial i sobre els llocs ambigus, entre el que existeix per si mateix, el que és "natural" i el que és fictici o manipulat.
Així mateix juga i qüestiona els clixés dels dos conceptes, el que entenem per naturalesa salvatge i el que ha estat creat per l'home.

Amaranta Velarde es gradua en el Conservatori de dansa de Rotterdam en el 2004. Treballa a Holanda fins al 2010, principalment com a intèrpret, col·laboradora i assistent del coreògraf Bruno Listopad (www.disjointedarts.com) en diferents produccions, laboratoris i instal·lacions. Les obres es presenten en festivals com Spring Dance, Something Raw, Cadance i Nederlands Dansdagen, i en museus com NAI i Boijmans van Beuningen a Rotterdam. En el 2010 realitza el seu primer solo "Eclipsi", presentat a Amsterdam i Groningen.
Es trasllada a Barcelona en el 2011, treballa com a assistent coreogràfica amb Rita Vilenha al programa de La Caldera Mov|i|ment per al Festival Grec, pren part en les Estratègies Domèstiques com a intèrpret en la peça de Cecilia Vellejos i realitza presentacions de les primeres fases del solo Lo Natural a La Poderosa.

Con la ayuda de sus máquinas favoritas, ordenador y cámara de fotos, Amaranta realiza un viaje para intentar reconectarse con su naturaleza.Quizás sea demasiado tarde, ya que la presencia de lo artificial ha invadido su naturaleza. Pero quizás consiga alcanzar momentos de libertad, de impulsos incontrolables, quizás consiga conectarse con su naturaleza más ingenua y primitiva. O quizás la máquina sea ya parte de sí misma, irremediablemente unida a su naturaleza humana.

Lo natural es un solo de danza que comienza a partir de una serie de preguntas: ¿qué significa ser natural?, ¿dónde se encuentra el límite entre lo natural y lo artificial?, ¿existe realmente una separación entre ambos?, ¿somos seres artificiales por naturaleza? El trabajo es una investigación sobre la naturaleza artificial y sobre los lugares ambiguos entre lo que existe por sí mismo, lo "natural", y lo que es ficticio o manipulado. Asimismo juega y cuestiona los clichés de los dos conceptos, lo que entendemos por naturaleza salvaje y lo que ha sido creado por el hombre.

Amaranta Velarde se gradúa en el Conservatorio de danza de Rotterdam en el 2004. Desde entonces trabaja principalmente como intérprete, colaboradora y asistente del coreógrafo Bruno Listopad (www.disjointedarts.com) en diferentes producciones, laboratorios e instalaciones en Holanda hasta el 2010. Las obras se presentan en festivales como Spring Dance, Something Raw, Cadance y Nederlands Dansdagen, y en museos como N.A.I y Boijmans van Beuningen en Rotterdam. En el 2010 realiza su primer solo "Eclipse", presentado en Amsterdam y Groningen.
Se muda a Barcelona en el 2011, trabaja como asistente coreográfica con Rita Vilenha en el programa de La Caldera Mov|i|mento para el Festival Grec, toma parte en las Estratégias Domésticas como intérprete en la pieza de Cecilia Vellejos y realiza presentaciones de las primeras fases del solo Lo Natural en La Poderosa.

With the help of her favourite machines – computer and camera – Amaranta embarks on a journey to reconnect with her own nature. It may be too late, as her nature has already been affected by the presence of the artificial. But maybe she will attain moments of freedom, of uncontrollable impulses; perhaps she'll manage to connect with her most naïve and primitive nature. Or perhaps the machine is already part of her, inextricably linked to her humanness.


Lo Natural is a dance solo that starts from a series of questions: what does it mean to be natural? Where is the boundary between artifice and nature? Is there really a division between the two? Are we artificial beings by nature? The piece investigates the nature of the artificial and the ambiguous areas between what exists as it is, what is "natural", and what is manipulated or fictitious.
At the same time it challenges and plays with clichés of both concepts: the wild and the man-made.

Amaranta Velarde graduated from Rotterdam Dansacademie in 2004. Since then, she has worked mainly as performer, collaborator and assistant to choreographer Bruno Listopad (www.disjointedarts.com) in different productions, investigations and installation works in the Netherlands. This work has been presented at festivals such as Something Raw, Cadance and Nederlands Dansdagen, and museums such as N.A.I and Boijmans van Beuningen in Rotterdam. In 2010 she created her first solo, "Eclipse", shown in Amsterdam and Groningen.
She moved to Barcelona in 2011 where she has worked as choreography assistant to Rita Vilenha on the La Caldera Mov|i|mento programme for the Grec Festival; performed for Cecilia Vallejos at the Estratégias Domésticas festival; and presented her own work in progress, Lo Natural, at La Poderosa.

Avec l'aide de leurs machines préférées, l'ordinateur et la caméra, Amaranta a fait un voyage pour essayer de se reconnecter avec la nature. C'est, peut-être, trop tard, car la présence de la nature artificielle a envahi sa nature. Mais peut-être arrive a obtenir moments de liberté, pulsions incontrôlables, peut-être pour se connecter avec leur nature plus naïf et primitif.
Ou peut-être la machine est déjà une partie de lui-même, inévitablement liée à sa nature humaine.

Le Naturel est une danse solo qui démarre à partir d'une série de questions: quelle est la signification d'être natural?, où est la frontière entre naturel et artificiel?, est-ce qu’il existe vraiment une séparation entre les deux?, sommes-nous êtres artificielles par nature? Le travail est une enquête sur le caractère artificiel et les lieux ambigus entre ce qui existe par elle-même, le «naturel» et ce qui est fictif ou manipulé.
Joue également et défis les clichés de ces deux concepts, que nous entendons par nature sauvage et ce qui a été créé par l'homme.

Tercera temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo que, amb una periodicitat quinzenal i amb la màxima flexibilitat, pretenem que reflecteixi la vitalitat del vídeo de creació de la nostra ciutat. Es tracta d’una extensió del Festival de vídeo d’autor FLUX, amb sessions obertes a tot el que està passant en el camp del vídeo a Barcelona, que complementen el festival des del punt de vista dels seus continguts i que estenen el seu període d’acció més enllà dels dies estrictament dedicats al festival.

La intenció és acollir tot tipus de sessions: projeccions, videoperformances i col·loquis que ofereixin al públic la possibilitat del contacte directe amb els videocreadors. Tant poden ser sessions monogràfiques d'autors reconeguts com temàtiques, col·lectives dedicades a autors emergents, a la presentació de treballs d’estudiants, o centrades en la videopoesia o la videodansa.

FLUX CLUB és un espai de difusió del vídeo de creació a la ciutat de Barcelona.

Tercera temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo que, con una periodicidad quincenal y con la máxima flexibilidad, pretendemos que refleje la vitalidad del vídeo de creación de nuestra ciudad. Se trata de una extensión del Festival de vídeo d’autor FLUX, con sesiones abiertas a todo lo que está pasando en el campo del vídeo en Barcelona, que complementan el festival desde el punto de vista de sus contenidos y que extienden su período de acción más allá de los días estrictamente dedicados al festival.

La intención es acoger todo tipo de sesiones: proyecciones, videoperformances y coloquios que ofrezcan al público la posibilidad del contacto directo con los videocreadores. Tanto pueden ser sesiones monográficas de autores reconocidos como temáticas, colectivas dedicadas a autores emergentes, a la presentación de trabajos de estudiantes, o centradas en la videopoesía o la videodanza.

FLUX CLUB es un espacio de difusión del vídeo de creación en la ciudad de Barcelona.

The third season of FLUX CLUB is here: a fortnightly and fully flexible video club that aims to reflect the vitality of video creation in our city. It’s an extension of the FLUX Video Auteur Festival, with sessions open to everything currently going on in the field of video in Barcelona, complementing the festival from the point of view of its content and extending its sphere of influence beyond the few days programmed for the festival itself.

Our intention is to include all kinds of sessions: screenings, video performances and debates offering direct contact between the audience and the filmmakers. These sessions focus on a range of subjects, from monographics of well known directors to specific themes, from groups of up and coming authors to students; they may cover video poetry or video dance.

FLUX CLUB is a space for the dissemination of video art in the city of Barcelona.

Troisième saison du FLUX CLUB, un club  vidéo, bimensuel avec un maximum de flexibilité, nous cherchons à refléter la vitalité de la création vidéo dans notre ville. Ceci est une extension du Festival vidéo d' auteur  FLUX, avec des séances  ouvertes à tout ce qui se passe dans le domaine de la vidéo à Barcelone, qui vient compléter  le festival du point de vue du contenu et de prolonger la durée d'action plus loin que les jours  strictement dédiés au  festival.

L'intention est d'accueillir toutes sortes de sessions : projections, vidéoperformances et débats qui offrent au public la possibilité d’un contact direct avec les vidéocréateurs. Les séances peuvent être monigraphiques d’auteurs renommés , témathiques collectives dédiés aux artistes émergents, presentations de travaux d’élèves , vidéopoésie ou vidéodanse.


FLUX CLUB  est un espace de la diffusion vidéo de création dans la ville de Barcelone.

Al juny de 2009, la banda Bradien i el poeta Eduard Escoffet van començar a treballar plegats. La banda acabava de publicar Linden, un disc que els va permetre arribar a nous públics i que contenia un poema del poeta nord-americà John Giorno recitat per ell mateix (“Everyone gets lighter”). Tenien ganes de continuar treballant amb la veu, especialment amb la poesia, sense perdre de vista que Bradien és un projecte essencialment instrumental i defugint, per tant, els esquemes més habituals de la veu en la música pop. Eduard Escoffet, per la seva banda, tenia ganes de continuar experimentant amb les possibilitats del text i del seu instrument, la veu, en el seu vessant més musical, i de continuar difonent la poesia per altres mitjans i en contacte amb creadors d’altres disciplines, com ha acostumat a fer.
Així va néixer aquesta fructífera col·laboració, que s’ha mantingut ininterrompuda des de llavors. El projecte es va presentar per primer cop a Es Baluard (Mallorca) el juliol de 2009. Posteriorment han actuat a l’Adriantic i l’Antic Teatre (Barcelona), La Noche de los Libros 2010 (Madrid) i el festival SOS 4.8 2010 (Múrcia), entre d’altres. A més a més, Eduard Escoffet ha col·laborat en alguns concerts de Bradien (en la presentació de Linden a la Sala Apolo de Barcelona, Sónar 2010 i Faraday 2011).
Actualment estan a punt de publicar Pols, el seu primer disc junts per al segell barceloní spa.RK.

Bradien

www.bradien.net →

Bradien és un grup instrumental format l’any 2005 que s’inspira tant en el pop com en les bandes sonores, el dub, l’exòtica o library music. Han fet remixes, cançons per a exposicions, cicles i pel·lícules i han col·laborat amb Bill Wells, Nora Gomringer i John Giorno, entre d’altres.


Eduard Escoffet

propost.org/escoffet →

Poeta i agitador cultural. Ha practicat diverses vessants de la poesia, tot i que darrerament s’ha centrat en el treball poètic sonor i en el recital en directe. A banda d’un gran moviment dins l’escena contracultural de Barcelona, ha presentat el seu treball a diverses ciutats d’Espanya i a Portugal, Itàlia, França, Alemanya, Bèlgica, Xile, la Xina, la República Txeca, República Dominicana, els EUA, Nicaragua, el Brasil, l’Equador i l’Argentina. És coautor de les obres de teatre ¡Wamba va! (2005), amb Gerard Altaió, Josep Pedrals i Martí Sales; puaj./ecs. (2005), amb Gerard Altaió i Josep Pedrals, i La belbel underground (2006), amb Carles Hac Mor i Gerard Altaió. El 2011 va publicar el llibre d’artista Estramps, creat a quatre mans amb Evru. Actualment és codirector del Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

En junio de 2009, la banda Bradien y el poeta Eduard Escoffet empezaron a trabajar juntos. La banda barcelonesa acababa de publicar Linden, un disco que les permitió llegar a nuevos públicos y que contenía un poema del poeta estadounidense John Giorno recitado por él mismo (“Everyone gets lighter”). Tenían ganas de seguir trabajando con la voz, especialmente con la poesía, sin perder de vista que Bradien es un proyecto esencialmente instrumental y huyendo, por tanto, de los esquemas más habituales de la voz en la música pop. Eduard Escoffet, por su lado, tenía ganas de seguir experimentando con las posibilidades del texto y de su instrumento, la voz, en su vertiente más musical, y de seguir difundiendo la poesía por otros medios y en contacto con creadores de otras disciplinas, como suele hacer.
Así nació esta fructífera colaboración, que se ha mantenido ininterrumpida desde entonces. El proyecto se presentó por primera vez en Es Baluard (Mallorca) en julio de 2009. Posteriormente han actuado en Adriantic y Antic Teatre (Barcelona), La Nochede los Libros 2010 (Madrid) y el festival SOS 4.8 2010 (Murcia), entre otros. Además, Eduard Escoffet ha colaborado en algunos conciertos de Bradien (en la presentación de Linden en la Sala Apolo de Barcelona, Sónar 2010 y Faraday 2011).
Actualmente están a punto de publicar Pols, su primer disco juntos para el sello barcelonés Spa.RK.

Bradien

www.bradien.net →

Bradien es un grupo instrumental formado en 2005 que se inspira tanto en el pop como en las bandas sonoras, el dub, la exótica o library music. Han realizado remixes, canciones para exposiciones, ciclos y películas y han colaborado con Bill Wells, Nora Goringer y John Giorno, entre otros.

Eduard Escoffet

propost.org/escoffet →

Poeta y agitador cultural. Ha practicado distintas vertientes de la poesía, aunque últimamente se ha centrado en el trabajo poético sonoro y en el recital en directo. Aparte de un gran movimiento en la escena contracultural de Barcelona, ha presentado su trabajo en diversas ciudades de España y en Portugal, Italia, Francia, Alemania, Bélgica, Chile, China, República Checa, República Dominicana, EE. UU., Nicaragua, Brasil, Ecuador y Argentina. Es coautor de las obras de teatro ¡Wamba va! (2005), con Gerard Altaió, Josep Pedrals y Martí Sales; puaj./ecs. (2005), con Gerard Altaió y Josep Pedrals, y La belbel underground (2006), con Carles Hac Mor y Gerard Altaió. En 2011 publicó el libro de artista Estramps, creado a cuatro manos con Evru. Actualmente es codirector del Festival Internacional de Poesía de Barcelona.

In June 2009, musical group Bradien and poet Eduard Escoffet began to work together. The Barcelona band had just released Linden, a record that reached new audiences and which contained a poem written and read by US poet John Giorno (“Everyone gets lighter”). They wanted to continue working with spoken word, particularly poetry, without losing sight of the fact that Bradien is essentially an instrumental band, so moving away from traditional use of vocals in pop music. Eduard Escoffet, for his part, wanted to continue experimenting with the possibilities of text and his instrument, voice, in its more musical form, and to continue disseminating poetry using other media and in connection with creators from other disciplines, as he tends to do.
Thus was this fruitful collaboration born; and it has persisted uninterrupted since then. The project was presented for the first time in Es Baluard (Mallorca) in July 2009. Since then it has shown at AdriAntic and Antic Teatre (Barcelona), La Noche de los libros 2010 (Madrid) and the SOS 4.8 Festival 2010 (Murcia), among others. In addition, Eduard Escoffet has taken part in some of Bradien’s concerts (at the Linden presentation in Sala Apolo Barcelona, at Sonar 2010 and at Faraday 2011).
They are currently about to release Pols, their first work together for the Barcelona label Spa.RK.

Bradien

www.bradien.net →

Bradien are an instrumental group formed in 2005 that draw their inspiration as much from pop as from soundtracks, dub, exotica or library music. They have created remixes, songs for exhibitions, cycles and films and have worked with Bill Wells, Nora Goringer and John Giorno among others.


Eduard Escoffet

propost.org/escoffet →

Poet and cultural agitator. He has worked with different strands of poetry, although more recently he has focussed on poetical sound and live recitation. Aside from a massive presence in Barcelona’s counter-cultural scene, he has presented his work at various cities in Spain, Portugal, Italy, France, Germany, Belgium, Chile, China, Czech Republic, USA, Nicaragua, Brazil, Ecuador and Argentina. He is co-author of plays ¡Wamba va! (2005) with Gerard Altaió, Josep Pedrals and Martí Sales; puaj/ecs (2005) with Gerard Altaió and Josep Pedrals, and La belbel underground (2006) with Carles Hac Mor and Gerard Altaió. In 2011 he published artists book Estramps, created in conjunction with Evru. He is currently codirector of the Barcelona International Poetry Festival.

En Juin 2009, la bande et le poète Eduard Bradien Escoffet on commencé à travailler ensemble. Le groupe barcelonnais venait de publier Linden un disque qui leur a permis d'atteindre de nouveaux publics et contenant un poème du poète américain John Giorno récité par lui-même («Everyone gets lighter "). Ils avaient envie de continuer à travailler avec la voix, en particulier avec la poésie, sans perdre de vue que Bradien est un projet essentiellement instrumentale qui fuit des modèles plus communs de la voix dans la musique pop. Eduard Escoffet, quant à lui, avait envie de continuer à expérimenter avec les possibilités du texte et de son instrument, la voix, dans son côté plus musical, et continuer de propager la poésie par d'autres moyens et en contact avec des artistes d'autres disciplines, tel qui fait habituellement.
Ainsi est née cette collaboration fructueuse qui s'est poursuivie sans interruption depuis dabord. Le projet a d'abord été présentée à Es Baluard (Mallorca) en Juillet 2009. Plus tard ils ont joué à Adriantic et Antic Teatre (Barcelone), La Nochede los Libros 2010 (Madrid) et le Féstival SOS 4.8 2010 (Murcia), entre autres. Eduard Escoffet travaillé dans quelques concerts de Bradien (dans la présentation de Linden à la Sala Apolo de Barcelone, Sonar 2010 et Faraday 2011). Dans l’actuallité ils vont publier Pols, leur premier album ensemble par Spa.Rk.

Bradien

www.bradien.net →

Bradien est un groupe instrumental formé en 2005 qui s’inspire à la fois sur la pop et les bandes sonores, ledub, l’exotique library music. Ils ont fait des remixes, des chansons pour des expositions et des films et ont travaillé avec Bill Wells, Nora Goringer et John Giorno, entre autres.


Eduard Escoffet

propost.org/escoffet →

Poète et agitateur culturel. Il a pratiqué divers aspects de la poésie, mais a récemment se centre sur le travail poétique sonore et le récit en directe. Mis à part un grand mouvement contre-culturel dans la scène de Barcelone, a présenté son travail dans différentes villes en Espagne et au Portugal, en Italie, France, Allemagne, Belgique, Chili, Chine, République tchèque, République dominicaine, États-Unis. États., Le Nicaragua, le Brésil, l'Equateur et l'Argentine. Co-auteur des pièces de théâtre ! Wamba! (2005), avec Gérard Altaió, Josep Pedrals et Marti Sales ; puaj./ecs.. (2005), avec Gérard Altaió et Josep Pedrals, et La Belbel underground (2006), avec Carles Hac Mor et Gérard Altaió. En 2011, il a publié le livrede l’artiste Estramps, créé à quatre mains avec Evru. Actuellement il est co-directeur du Festival International de Poésie de Barcelone.

El teatre Glej és el teatre independent més antic d'Eslovènia. Fundat el 1970, aquest espai d'experimentació i de producció, ha rebut durant dècades nombrosos creadors de teatre joves, molts dels quals ara són els professionals de teatre més reconeguts d'Eslovènia, entre d'altres: Dusan Jovanovic, Pipan Janez, Miller Eduard, Koprivšek Nevenka, Pograjc Matjaž, Bojan Jablanovec, Janezic Tomi, Horvat Sebastijan, DeBrea Diego.

Glej produeix i alberga projectes d'investigació de nous directors de teatre, que es poden presentar en convocatòria oberta a Glej. És un trampolí per als joves directors, oferint condicions professionals de treball, el que permet un ràpid i eficaç creixement artístic personal, i implica un punt de partida per a una carrera teatral d'èxit.

La visió de l'actual director artístic, Marko Bulc, és mantenir Glej com un atrevit teatre urbà, dedicat a la investigació teatral i a la promoció del últim, l'actual. Glej porta al públic una experiència de teatre inusual, oferint al mateix temps als creadors un espai de llibertat sense censura a la creació.

www.glej.si

Antic Teatre - Espai de Creació és un centre Cultural i Social independent situat en un edifici, patrimoni cultural, construït el 1650 al centre de Barcelona. Disposa d’una sala polivalent, bar, terrassa i jardí. També compta amb AdriAntic, un espai per a residències artístiques situat a la perifèria de la ciutat.

Antic Teatre és un dels referents de l'escena independent actual. Un centre de recursos per a les arts multidisciplinars, dedicat a l'exhibició i el suport a la recerca, creació, producció, promoció i difusió de les arts escèniques i visuals. Compromesos amb la recerca de nous llenguatges del cos, noves dramatúrgies i noves tecnologies que eviten tècniques apreses i repetició de metodologies. Circ, clown, teatre d'objectes; els nous desenvolupaments en la música, arts visuals i literatura, els temes socials, culturals, polítics i de pensament contemporanis.

Dóna suport als creadors joves i emergents, així com als artistes independents experimentats no consolidats, i als que tenen una carrera extensa i reconeguda.

www.anticteatre.com