Moat és una pràctica escènica experimental, un solo que s'edita a partir d'un arxiu d'exercicis corporals i vocals al voltant d'una estructura de ferro transitable. L'estructura, dissenyada per l'artista, funciona com a escena, partitura i arxiu, des d'on experimentar i fixar recorreguts amb el cos i la veu a partir de l'estudi dels comportaments corporals en les arquitectures dels parcs infantils del segle XX.
Moat en anglès significa forat profund i ample, sigui sec o ple d'aigua, que envolta un castell, fortificació, edifici o ciutat, per dotar-la d'una línia preliminar de defensa. Moat és un treball d'estudi portat a escena, una acumulació d'exercicis sense teatralitzar, de carn, alè i ferro.

Laia Estruch és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Va cursar l'últim any de llicenciatura estudiant Performance Art i Art Sonor a la universitat The Cooper Union (Nova York). Els projectes d'Estruch s’inscriuen en l’àmbit de la performance des d'on treballa amb la veu com a dispositiu i espai d'experimentació de les seves propostes artístiques. Els seus projectes qüestionen el sistema de signes del llenguatge oral i la seva interacció humana fent una aproximació, performativa i crítica, als usos de la veu. Ha presentat les seves performances al Macba, al teatre La Villarroel, a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, a la Fundació Joan Miró de Barcelona, al Centro Parraga de Múrcia, entre altres llocs.

Moat es una práctica escénica experimental, un solo que se edita a partir de un archivo de ejercicios corporales y vocales que se trabajan alrededor de una estructura de hierro transitable. La estructura, diseñada por la artista, funciona como escena, partitura y archivo, desde donde experimentar y fijar recorridos con el cuerpo y la voz a partir del estudio de los comportamientos corporales en las arquitecturas de los parques infantiles del siglo XX.
Moat en inglés significa zanja profunda, seca o llena de agua, que rodea un castillo, fortificación, edificio o ciudad, para dotarla de una línea preliminar de defensa. Moat es un trabajo de estudio presentado en escena, es una acumulación de ejercicios sin teatralizar, de carne, aliento y hierro.

Laia Estruch es licenciada en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona. Cursó su ultimo año de licenciatura estudiando Performance Art y Arte Sonoro en la Universidad The Cooper Union (Nova York). Los proyectos de Estruch se inscriben en el ámbito de la performance desde donde trabaja con la voz como dispositivo y espacio de experimentación de sus propuesta artísticas. Sus proyectos cuestionan el sistema de signos del lenguaje oral y su interacción humana con una aproximación, performativa y crítica, a los usos de la voz. Ha presentado sus performances en el Macba, en el teatro La Villarroel de Barcelona, en la Fundación Antoni Tàpies de Barcelona, en la Fundación Joan Miró de Barcelona y en el Centro Parraga de Múrcia, entre otros lugares.

Moat is an experimental performance practice, a solo devised from a series of body and vocal exercises worked around a moveable iron structure. The structure, designed by the artist, acts at the same time as stage, score and archive, where body and voice trajectories can be experimented with and fixed while examining physical behaviours within the architecture of twentieth century children's playgrounds.
Moat, in English, is a deep ditch, either empty or full of water, surrounding a castle, fortification, buiding or city as a first line of defense. Moat is a studio project presented on stage; it's a backlog of exercises yet to be dramatised; of flesh, breath and iron.

Laia Estruch holds a degree in Fine Arts from Barcelona University. During her last year she also studied Performance Art and Sound Art at the Cooper Union University (New York). Estruch's projects are based in the field of performance, working with her voice as a tool and the place for experimenting with her artistic ideas. Her projects question the existing system of signs in oral language and their human interaction with a performative and critical approach to the use of voice. She has presented her work in Barcelona at Macba, at La Villarroel theatre, the Antoni Tàpies Foundation, the Joan Miró Foundation, and at the Centro Parraga in Múrcia, among other venues.

LES ACTRIUS SEMPRE MENTEIXEN és una investigació escènica que part de l'estereotip i els tòpics associats a l'univers de l'actriu (què sap fer una actriu pel fet de ser-ho?), per utilitzar-lo com a excusa, transcendir-lo i parlar dels temes que ens interessen com a creadores i com individus (amor, família, precarietat, política, mort). Partim del supòsit que tot el que succeeix en un escenari és una mentida pactada, ja no ens importa la veritat en escena, entenem que tot és una construcció al voltant de la veritat, amb més o menys veritat, però mentida. Entenem que a la vida també, tot són construccions, tot són mentides.

La companyia EL POLLO CAMPERO. COMIDAS PARA LLEVAR neix al març de 2012 i mostra una primera aproximació del seu treball mesos després als IN-FORMALS de La Poderosa (Barcelona, novembre 2012). A partir d'aquí, la companyia continua investigant i realitzant diferents proves escèniques fins que s'estrena la seva primera peça completa titulada SEKVANTARO. PIEZAS CODEPENDIENTES DE DURACIÓN RELATIVA EN LAS QUE LAS ACTRICES INTENTARÁN NO HACER TEATRO en el marc del festival internacional de nous investigadors escènics V CENIT (TNT-Atalaya), on reben el premi al millor espectacle.
Després d'això, actuen en diferents festivals, entre ells el ACT Festival, on també reben el premi a la millor direcció. Paral·lelament, reben el premi al millor espectacle revelació als II Premios Andaluces de Teatro.

Actualment, realitzen gira amb aquest primer espectacle per diferents sales i festivals (GREC-Antic Teatre Barcelona, LEAL LAV-Tenerife, Escena Abierta-Burgos, Festival InTacto-Vitòria, FRINGE-Escorxador de Madrid, Festival Fronterizo -Santander, Espacio Labruc-Madrid , Ateneo MuchaVida-Madrid, Espacio Escénico DT-Madrid, Espacio Taktá-Càceres, Sala Ultramar-València), realitzen tallers i preparen la gira del seu segon espectacle (seleccionat dins del Circuito de la Red de Teatros Alternativos) de títol LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN.

LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN es una investigación escénica que parte del estereotipo y los tópicos asociados al universo de la actriz (¿qué sabe hacer una actriz por el hecho de serlo?), para utilizarlo como excusa, trascenderlo y hablar de los temas que nos interesan como creadoras y como individuas (amor, familia, precariedad, política, muerte). Partimos del supuesto de que todo lo que sucede en un escenario es una mentira pactada, ya no nos importa la verdad en escena, entendemos que todo es una construcción alrededor de la verdad, con más o menos verdad, pero mentira. Entendemos que en la vida también, todo son construcciones, todo son mentiras.

La compañía EL POLLO CAMPERO. COMIDAS PARA LLEVAR nace en marzo de 2012 y muestra una primera aproximación de su trabajo meses después en los IN-FORMALS de La Poderosa (Barcelona, noviembre 2012). A partir de ahí, la compañía continúa investigando y realizando distintas pruebas escénicas hasta que se estrena su primera pieza completa titulada SEKVANTARO. PIEZAS CODEPENDIENTES DE DURACIÓN RELATIVA EN LAS QUE LAS ACTRICES INTENTARÁN NO HACER TEATRO en el marco del festival internacional de nuevos investigadores escénicos V CENIT (TNT-Atalaya), donde reciben el premio al mejor espectáculo.
Después de eso, actúan en distintos festivales, entre ellos el ACT Festival, donde también reciben el premio a la mejor dirección. Paralelamente, reciben el premio al mejor espectáculo revelación en los II Premios Andaluces de Teatro.

Actualmente, realizan gira con este primer espectáculo por distintas salas y festivales (GREC-Antic Teatre Barcelona, LEAL LAV-Tenerife, Escena Abierta-Burgos, Festival InTacto-Vitoria, FRINGE-Matadero de Madrid, Festival Fronterizo-Santander, Espacio Labruc-Madrid, Ateneo MuchaVida-Madrid, Espacio Escénico DT-Madrid, Espacio Taktá-Cáceres, Sala Ultramar-Valencia), realizan talleres y preparan la gira de su segundo espectáculo (seleccionado dentro del Circuito de la Red de Teatros Alternativos) de título LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN.

LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN (Actresses always lie) is a dramatic investigation based on the stereotypes and themes associated with the actress (what does an actress know how to do just by being one?) using these as an excuse and transcending them in order to talk about things we're interested in as creators and individuals (love, family, job insecurity, politics, death). We start by assuming that everything that happens on a stage is an agreed lie, we no longer care about truth on stage, we understand that everything is a construct around the truth, with more or fewer elements of truth, but still a lie. We also understand that in life everything is a construct, everything is a lie.

EL POLLO CAMPERO. COMIDAS PARA LLEVAR emerged in March 2012 and presented its first draft for a piece a few months later at the La Poderosa IN-FORMALS (Barcelona, November 2012). From then on, the company continued to investigate and try out new performance ideas until the premiere of their first completed work, SEKVANTARO. PIEZAS CODEPENDIENTES DE DURACIÓN RELATIVA EN LAS QUE LAS ACTRICES INTENTARÁN NO HACER TEATRO as part of the international festival for new creators V CENIT (TNT-Atalaya), where they were awarded best show.
After this, they performed at various festivals, including ACT, where they also received the prize for best director. At the same time, they were awarded best newcomer at the second Andalusian Theatre Awards.

At present they are touring this first piece around various festivals and venues (GREC-Antic Teatre Barcelona, LEAL LAV-Tenerife, Escena Abierta-Burgos, Festival InTacto-Vitoria, FRINGE-Matadero de Madrid, Festival Fronterizo-Santander, Espacio Labruc-Madrid, Ateneo MuchaVida-Madrid, Espacio Escénico DT-Madrid, Espacio Taktá-Cáceres, Sala Ultramar-Valencia), performing workshops and preparing the tour dates for their second show, LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN, which has been selected as part of the Network of Alternative Theatres Circuit).

En aquests temps en els que cada cop tanquen més i més sales cinematogràfiques, ANTIC TEATRE es converteix un dia a la setmana en ANTIC CINEMA. Gràcies a FILM 2, una iniciativa del cineasta Antonio Dyaz, es preten portar el cinema a qualsevol lloc on hi hagi un projector, una conexió a internet i públic amb ganes de gaudir del seté art.

Film2 proposa una nova finestra de’exhibició audiovisual: el T-VOD (Theatrical Video On Demand) i d’aquesta manera convertir en sales de cinema qualsevol espai acondicionat en el que hi puguin capiguer al menys vint persones, i projectar pel·lícules mitjançant les reds 4G amb màxima qualitat. La premisa es que qualsevol que dispossi d’un smartphone o una tableta amb sortida micro USB, HDMI o similar (i el seu corresponent projector) pugui organitzar una sessió de cinema per la que rebi la seva corresponent retribució, respectant escrupulosament el repartiment de drets d’autor. Els tickets s’adquireixen exclusivament per internet, i la plataforma efectúa el repartiment automàtic de l’import de l’entrada entre el Screener, el propietari de la pel·lícula (Producer), les entitats de gestió de drets d’autor i Film2.

En estos tiempos en los que cada vez cierran más y más salas cinematográficas, ANTIC TEATRE se convierte un día a la semana en ANTIC CINEMA. Gracias a Film 2, una iniciativa del cineasta Antonio Dyaz, se pretende llevar el cine a cualquier parte donde exista un proyector, una conexión a internet y público con ganas de disfrutar del séptimo arte.

Film2 propone una nueva ventana de exhibición audiovisual: el T-VOD (Theatrical Video On Demand) y así convertir en salas de cine cualquier espacio acondicionado en el que quepan al menos veinte personas,y proyectar películas mediante las redes 4G con máxima calidad.
La premisa es que cualquiera que disponga de un smartphone o una tableta con salida micro USB, HDMI o similar (y el correspondiente proyector) pueda organizar una sesión de cine por la que reciba la correspondiente retribución, respetando escrupulosamente el reparto de derechos de autor.
Los tickets se adquieren exclusivamente por Internet, y la plataforma efectúa el reparto automático del importe de la entrada entre el Screener, el propietario de la película (Producer), las entidades de gestión de derechos de autor y Film2.

In these current times when more and more movie theatres are being forced to close, ANTIC TEATRE will become, one night a week, ANTIC CINEMA. Thanks to Film2, a project by filmmaker Antonio Dyaz, cinema viewing can happen anywhere there is a projector, a connection to Internet and an audience ready to enjoy the seventh art.

Film2 are providing a new venue for audio-visual exhibition: the T-VOD (Theatrical Video On Demand) whereby any adequately equipped space seating at least 20 can be turned into a cinema for the showing of films in high quality resolution using 4G networks.
The idea is that anyone owning a smartphone or tablet with a USB, HDMI or similar mic outlet (and a suitable projector) can organise a cinema viewing and charge admission, always when royalty and copyright dues are respected.
Tickets can be bought only via Internet and the system automatically divides the amount of each transaction between the Screener, the owner of the film (producer), the copyright management organisation and Film2 are providing a new venue for audio-visual exhibition: the T-VOD (Theatrical Video On Demand) whereby any adequately equipped space seating at least 20 can be turned into a cinema for the showing of films in high quality resolution using 4G networks. The idea is that anyone owning a smartphone or tablet with a USB, HDMI or similar mic outlet (and a suitable projector) can organise a cinema viewing and charge admission, always when royalty and copyright dues are respected. Tickets can be bought only via Internet and the system automatically divides the amount of each transaction between the Screener, the owner of the film (producer), the copyright management organisation and Film2. .

Ja és el cinquè any que les veïnes de l'Antic Teatre ballen regularment a la nostra sala. 14 dones i 2 home d'entre 65 i 91 anys, veïnes del Casc Antic de Barcelona. Algú ha comentat, després de veure-les, que podrien ser les "iaies" que tenim alguns a casa, o bé les "iaies" que algunes serem algun dia. I és que aquest grup es mereix, més que ningú, i al seu mateix barri, disposar de visibilitat, espai i recursos per a poder expressar de forma artística tot allò que tenen per explicar.

En cada actuació, es proposen un nou repte i intenten portar cada cop més lluny la seva capacitat artística.

El projecte comunitari de l'Antic Teatre amb els seus veïns consisteix en la realització de tallers de dansa i moviment dirigits a la gent gran i la presentació de mostres artístiques de forma regular durant l’any. Amb això es fa accessible el llenguatge i l’expressió artística de la dansa, amb els beneficis que pot tenir en relació a la inclusió i cohesió social. De la mateixa manera es fan més visibles les necessitats i formes d’expressió de la gent més invisible del nostre barri: la gent gran.

El projecte també inclou diferents activitats per a fomentar la relació intergeneracional, entre els més grans i els més joves del barri.

Isabel Ollé i Quim Cabanillas
Ens coneixem l’any 2010 en unes sessions de Shiatsu com a pacient i Shiatsu-Shi. Des de la primera sessió percebem un punt d’unió entre les nostres disciplines: el centre com a origen del moviment. D’altra banda, el coneixement i l’experiència de tots dos sobre el moviment, Isabel Ollé (dansa) i Quim Cabanillas (arts marcials) fa que sigui més fàcil de posar en pràctica el concepte. D’aquí prenem junts el nostre camí professional creant QuimBel-do i apropant el moviment i la dansa a persones de totes les edats i caires potenciant les vessants més creatives.
Dirigim artísticament des de l’any 2011 els projectes artístics comunitaris de l’Antic Teatre. Col.laborem amb l’Ateneu de les Arts de Viladecans i el nostre treball també ha estat produït en un projecte de col.laboració entre el Festival Al Carrer de Viladecans i la Fira Mediterrània de Manresa.

Ya es el quinto año en el que les vecinas y los vecinos del Antic Teatre bailan regularmente en nuestra sala. 14 mujeres y 2 hombres de entre 65 y 92 años, todos vecinos del Casc Antic de Barcelona. Alguien ha comentado, después de verlas, que podrían ser las "yayas" que tenemos algunos en casa, o bien las "yayas" que seremos algunas algún día. Y es que ellas se merecen, más que nadie, y en su mismo barrio, disponer de visibilidad, espacio y recursos para poder expresar de forma artística todo lo que tienen para explicar.

En cada actuación, ellas se proponen un nuevo reto y intentan llevar cada vez más lejos su capacidad artística, liberando esa creatividad que se les había quedado escondida durante tanto tiempo.

El proyecto comunitario del Antic Teatre con sus vecinos consiste en la realización de talleres de danza y movimiento dirigidos a la gente mayor y la presentación de muestras artísticas de forma regular durante el año. Con esto se hace accesible el lenguaje y la expresión artística de la danza, con los beneficios que puede tener en relación a la inclusión y cohesión social. Así mismo se hacen más visibles las necesidades y formas de expresión de la gente más invisible de nuestro barrio: la gente mayor.

El proyecto también incluye diferentes actividades para fomentar la relación intergeneracional, entre los más mayores y los más jóvenes de nuestro barrio.

Isabel Ollé i Quim Cabanillas
Nos conocimos en 2010 en unas sesiones de Shiatsu como paciente y Shiatsu-Shi. Desde la primera sesion percibimos un punto de unión entre nuestras disciplinas: el centro como origen del movimiento. Por otra parte, el conocimiento y la experiencia de los dos en el campo del movimiento: Isabel Ollé (danza) y Quim Cabanillas (artes marciales) hace que sea más fácil poner a la práctica el concepto. De aquí emprendemos juntos nuestro camino profesional creando QuimBel-do y acercando el movimiento y la danza a personas de todas las edades y características, potenciando las vertientes más creativas. Dirijimos artísticamente desde el año 2011 los proyectos artísticos comunitarios del Antic Teatre. Colaboramos con el Ateneu de les Arts de Viladecans y nuestro trabajo también se ha producido en un proyecto de colaboración entre el Festival Al Carrer de Viladecans y la Fira Mediterrània de Manresa.

Some of our neighbours have been dancing regularly in our auditorium for five years now. Their ages ranging from 65 to 91, they all live in Barcelona's Casc Antic neighbourhood. Someone said, after seeing them perform, that they're just like our own grannies, or even the grannies we ourselves will become some day. And the fact is that they too deserve to have, in their own neighbourhood, visibility, as well as access to the space and resources necessary for expressing themselves artistically, given all they have to tell us.

At each presentation they face new challenges and take their artistic capabilities ever further, freeing up the creativity that was hidden to them for so long.

Antic Teatre's community project in the neighbourhood consists of dance and movement workshops for older people and a series of public performances over the year. This provides access to the language and artistic expression of dance with the accompanying benefits that this has in terms of social inclusion and cohesion. At the same time, we create awareness of the needs and methods of expression of the least visible members of our community – the elderly.

Also included in the project are various activities designed to encourage relations across the generational divide, between the eldest and youngest residents of our neighbourhood.

Isabel Ollé and Quim Cabanillas
We met in 2010 at some Shiatsu sessions where we were respectively patient and Shiatsu-Shi. From the first session we became aware of a meeting point between our two disciplines: the centre as the origin of movement. Additionally, the knowledge and experience we both have in movement: Isabel Ollé (dance) and Quim Cabanillas (martial arts) made putting the idea into practice a lot easier. From this moment we embarked on our joint professional journey, creating QuimBel-do and bringing movement and dance to people of all ages and characteristics, maximising their most creative potential. We have been artistic directors of the Antic Teatre's community artistic programmes since 2011. We also collaborate with the Ateneu de les Arts de Viladecans and our work has been produced as part of a collaborative project between entre el Festival Al Carrer de Viladecans and la Fira Mediterrània de Manresa.

A Novak li encanta barrejar elements presumptament equidistants a l'hora de programar concerts. I aquest és un altre cas més. Encara que ja se sap, de vegades els extrems es toquen.

Comando Suzie és un projecte 'madur' de pop electrònic fosc, el fort són unes lletres àcides respecte al món que ens envolta, liderat per Raúl López, el seu creador i timoner, que combina de manera gairebé perfecta l'electricitat amb la síntesi.

En canvi LAS VVITCH són un duo mixt de trap feminista, jove i combatiu, molt crític amb els recursos masclistes als quals recorre el trap d'aquí, i que reivindica anar molt més enllà dels tòpics establerts en aquest tipus de gèneres.

Raúl López ha sofisticat totalment el producte COMANDO SUZIE en les lletres i en les músiques, portant-lo al màxim de les seves possibilitats creatives. Mitjans temps nostàlgics, malenconiosos, hiperrealistes, irònics, sarcàstics, risibles ... embolicats en un tecnopop cada vegada més proper a La Mode que a la Desena Víctima, els seus dos ancoratges d'aquí més recurrents i recorreguts quan es parla del Comando. Principios y Salidas és el nou de Comando Suzie. Un mini LP en vinil de 5 cançons, més una remescla de Nacho Canut del primer tema de la cara A, Fotos, que els situa en el seu millor moment creatiu, al costat del seu debut amb Pobres Chavales (2007), dels seus primers deu anys de cursa.

LES VVITCH neixen al desembre de 2015 com a resposta als discursos masclistes imperants en la cultura trap a Barcelona, oferint una alternativa explícitament feminista. Amb el llançament de Yo no Soy tu Birtch van obrir el debat sobre l'ús de la paraula bitch o "puta" en el rap, i amb altres cançons han tractat temes com la representació femenina en la música, la sonoritat, o fins i tot la copa menstrual . La línia musical és marcadament trap, segons el que s'entén per aquesta paraula a Espanya, encara juguen en els límits d'aquest amb cançons com Orfidal (Espidifen), cantada sobre un tema de l'últim disc de Jamie XX, Obvs.

NØVAK és un segell discogràfic, amb base a Barcelona, que no distingeix entre l'electricitat i l'electrònica. Rendeix culte al cd, i persegueix la protecció total del producte fet aquí. Propaga el caos estilístic i fomenta les mescles impossibles. A més s'encarrega de generar esdeveniments on presentar els seus productes en rigorós directe.

SELF és un webzine, evolució natural del fanzine de paper de música electrònica del mateix nom, que va néixer, va créixer i va morir a finals del segle passat, que intenta divulgar la música interessant de 'avantguarda' que es fa en aquestes terres sense cap tipus de cotilla etiquetable.

A Nøvak le encanta mezclar elementos presuntamente equidistantes a la hora de programar conciertos. Y éste es otro caso más. Aunque ya se sabe, a veces los extremos se tocan.

Comando Suzie es un proyecto ‘maduro’ de pop electrónico oscuro, cuyo fuerte son unas letras ácidas respecto al mundillo que nos rodea, liderado por Raúl López, su creador y timonel, que combina de manera casi perfecta la electricidad con la síntesis.

En cambio LAS VVITCH son un dúo mixto de trap feminista, joven y combativo, muy crítico con los recursos machistas a los que recurre el trap de aquí, y que reivindica ir mucho más allá de los tópicos establecidos en este tipo de géneros.

Raúl López ha sofisticado totalmente el producto COMANDO SUZIE en las letras y en las músicas, llevándolo al máximo de sus posibilidades creativas. Medios tiempos nostálgicos, melancólicos, hiperrealistas, irónicos, sarcásticos, risibles… envueltos en un tecnopop cada vez más cercano a La Mode que a la Décima Víctima, sus dos anclajes de aquí más recurrentes y recurridos cuando se habla del Comando. Principios y Salidas es lo nuevo de Comando Suzie. Un mini LP en vinilo de 5 canciones, más una remezcla de Nacho Canut del primer tema de la cara A, Fotos, que los sitúa en su mejor momento creativo, junto a su debut con Pobres Chavales (2007), de sus primeros diez años de carrera.

LAS VVITCH nacen en diciembre de 2015 como respuesta a los discursos machistas imperantes en la cultura trap en Barcelona, ofreciendo una alternativa explícitamente feminista. Con el lanzamiento de Yo no Soy tu Bitch abrieron el debate sobre el uso de la palabra bitch o "puta" en el rap, y con otras canciones han tratado temas como la representación femenina en la música, la sonoridad, o incluso la copa menstrual. La línea musical es marcadamente trap, según lo que se entiende por esa palabra en España, aunque juegan en los límites de éste con canciones como Orfidal (Espidifén), cantada sobre un tema del último disco de Jamie XX, Obvs.

NØVAK es un sello discográfico, con base en Barcelona, que no distingue entre la electricidad y la electrónica. Rinde culto al cd, y persigue la protección total del producto hecho aquí. Propaga el caos estilístico y fomenta las mezclas imposibles. Además se encarga de generar eventos donde presentar sus productos en riguroso directo.

SELF es un webzine, evolución natural del fanzine de papel de música electrónica del mismo nombre, que nació, creció y murió a finales del siglo pasado, que intenta divulgar la música interesante de ‘vanguardia’ que se hace en estas tierras sin ningún tipo de corsé etiquetable.

When it comes to programming concerts, Nøvak loves to mix supposedly equidistant elements. And this is a case in point. Even though, as we all know, extremes can sometimes meet.

Comando Suzie is a 'mature' project playing dark electronic pop; their strength lies in lyrics providing an acid commentary on the world around us, and the almost perfect combination of electricity and synthesis. The project is headed by Raúl López, its creator and steersman.

On the other hand, Las Vvitch are a feminist, young and combative mixed trap duo, very critical with the male chauvinist aspects of most local trap, who go much further than the usual subjects referred to in this type of music.

Thanks to Raúl López's input in lyrics and music Comando Suzie have reached high levels of sophistication, enabling them to maximise their creative capabilities. Half beats that are nostalgic, melancholic, hyper realist, ironic, sarcastic, risible... surrounded in technopop that's closer to La Mode than to Décima Víctima, their two most habitually referred-to local influences. Principios y Salidas is their new release. A mini LP on vinyl featuring 5 tracks plus a remix by Nacho Canut of the first track on side A, Fotos, an example of the peak of their creativity together with their debut track Pobres Chavales (2007) from the first ten years of their career.

Las Vvitch emerged in December 2015 as a response to the male chauvinism inherent in the Barcelona trap culture, offering an explicitly feminist alternative. With the release of Yo no soy tu Birtch they opened a debate on the use of the words 'whore' or 'bitch' in rap music; in other songs they have dealt with subjects such as how women are represented in music, sisterhood, or even menstrual cups. Their line of music is markedly trap, as the term is understood in Spain, even though they take this genre to the limits with tracks such as Orfidal (Espidifen) sung over a track by Jamie XX's latest album, Obvs.

Nøvak are a record label, based in Barcelona, who see no difference between electricity and electronica. They worship the cd and champion locally made products. They spread stylistic chaos and encourage impossible mixes, as well as creating events where their products can be presented absolutely live.

Self is a webzine, the natural evolution of the hard copy electronic music fanzine of the same name that emerged, evolved and died towards the end of last century. It aims to promote interesting, locally created, cutting-edge music that defies being labelled.

Prop de 27.000 persones han mort des de l'any 2000 al Mediterrani mentre miraven d'arribar a un continent on no els volen. Podem escoltar d'alguna manera les veus d'aquests migrants? S’hi han posat els membres de Mos Maiorum que ha fet entrevistes a Melilla, Nador, Tànger i Ceuta, entre altres ciutats frontereres, i que ara les converteixen en un espectacle teatral en el qual els actors i actrius difuminen la seva feina deixant d'interpretar per passar a imitar de la manera més veraç els diàlegs mantinguts amb els testimonis. És el que s'anomena la tècnica del Verbatim, que ells apliquen en una sala buida on no hi ha cadires i on el públic es veurà desplaçat per tal de crear ambients de massificació, sorprès per l'aparició de personatges inesperats o seduït per la poètica que creen objectes i sons atmosfèrics diversos. El fenomen de la migració, a escena.

Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura són creadors escènics. Els tres es van formar en Teatre Físic a l'Institut del Teatre de Barcelona. A nivell professional han realitzat creacions pròpies i treballat com a intèrprets per a altres directors i coreògrafs. En aquesta ocasió i per primera vegada, els tres es troben per dur a terme aquest projecte en comú en el qual cadascun aportarà la seva experiència per posar en escena aquest tema que, creuen, està sent silenciat i que ha de ser tractat per difondre i denunciar.

Cerca de 27.000 personas han muerto desde el año 2000 en el Mediterráneo mientras intentaban llegar a un continente donde no les quieren. ¿Podemos escuchar de alguna manera las voces de estos migrantes? Lo han hecho los miembros de Mos Maiorum que ha realizado entrevistas en Melilla, en Nador, en Tánger y en Ceuta, entre otras ciudades fronterizas, y que ahora las convierten en un espectáculo teatral en el que los actores y actrices difuminan su trabajo dejando de interpretar para pasar a imitar de la manera más veraz posible los diálogos mantenidos con los migrantes. Es lo que se denomina la técnica del Verbatim, que ellos aplican en una sala vacía en que no hay sillas y donde el público se verá desplazado para crear ambientes de masificación, sorprendido por la aparición de personajes inesperados o seducido por la poética que crean objetos y sonidos atmosféricos diversos. El fenómeno de la migración, a escena.

Ireneu Tranis, Mariona Naudin y Alba Valldaura son creadores escénicos. Los tres se formaron en Teatro Físico en el Institut del Teatre de Barcelona. A nivel profesional han realizado creaciones propias y trabajado como intérpretes para otros directores y coreógrafos. En esta ocasión y por primera vez, los tres se encuentran para llevar a cabo este proyecto en común en el que cada uno aportará su experiencia para poner en escena este tema que, creen, está siendo silenciado y que debe ser tratado para difundir y denunciar.

Since 2000, around 27,000 people have died in the Mediterranean trying to reach a continent where they're not wanted. How can we listen to the voices of these immigrants? We're bringing them here today, by means of interviews conducted in the frontier towns of Melilla, Nador, Tangier and Ceuta among others, now turned into stages where actors and actresses show their work, no longer acting but imitating as accurately as possible the conversations held with the migrants.  This is known as the Verbatim technique, in an empty room with few chairs and where the audience will be displaced to create the impression of crowds, surprised by the sudden appearance of unexpected characters or seduced by the poetry created by the various objects and ambient sounds. The immigration phenomenon, on stage.

Ireneu Tranis, Mariona Naudin and Alba Valldaura are performance creators. All three trained in Physical Theatre at Barcelona's Institut de Teatre. Professionally, each has created solo work as well as performing for other directors and choreographers. Now they are getting together for the first time to present this common project, contributing their individual experience in order to provide a stage for a subject that they believe is being silenced and needs to be spoken about to create and spread awareness.

LA DISFRESSA.
¿De què em disfresso ?, Quines fantasies ocultes hi ha en l'acte de dsifressar-se ?, Perquè quan un home es disfressa de dona és graciós i festiu i quan una dona es disfressa d'home és amenaçador o inquietant? El tipus de dona del que es disfressen els homes quan fan de dones, respòn a un arquetip de dona al qual voldrien semblar-se o a un arquetip de dona perduda.
I quan les dones es volen disfressar, el mercat els ofereix un catàleg d'oficis i personatges sexi (infermera sexi, vampira sexi...) sempre limitat i arquetipic. Fins i tot les disfresses infantils son sexi. A molts col·legis al carnaval el tema encara és el de "princesses i cavallers". I quan les disfresses no són sexis responen a una forma flagran d'apropiacionisme cultural en una lògica colonial, (la difressa d'indio, o vaquer, la de taiwanesa....).
Què diuen de nosaltres les disfresses que escollim? què diuen del de la manera que ens presentem en societat en situacions d'excepcionalitat permeses i reconegudes com el carnaval o d'altres festes?

Liminal Gr és un espai de reflexió oberta sobre mites i automatismes de la vida contemporània que compta amb uns sistema de reflexió oberta online y una presentació a l'Antic Teatre.

Liminal Gr permet aproximacions des de disciplines diverses (teatre, dansa, arts visuals, disseny, artesania, música, antropologia, literatura, estudis culturals, semiòtica, periodisme, publicitat...). Ens interessa, sobretot, analitzar la ritualitat de les nostres creences, com naturalitzem les nostres conviccions (treballar, enamorar-se, vestir-se bé, fer esport, menjar san, anar de vacances,...) és a dir, ens interessa reflexionar fins que punt pensem que el que fem és natural.

EL DISFRAZ.
¿De qué me disfrazo? ¿Qué fantasías ocultas hay en el acto de disfrazarse? ¿Por qué cuando un hombre se disfraza de mujer es gracioso y festivo pero cuando una mujer se disfraza de hombre es amanezador o inquietante? El tipo de mujer del que se disfrazan los hombres cuando hacen de mujeres responde a un arquetipo de mujer al que querrían parecerse o a un arquetipo de mujer perdida.
Y cuando las mujeres se disfrazan, el mercado les ofrece un catálogo de oficios y personajes sexy (enfermera sexy, vampira sexy…) siempre limitado y arquetípico. Incluso los disfraces infantiles son sexy. En muchos colegios el tema del carnaval todavía es “caballeros y princesas”. Y cuando los disfraces no son sexy responden a una forma flagrante de apropiacionismo cultural en una lógica colonial (el disfraz de indio, de vaquero, de hawaiana…).
¿Qué dicen de nosotros los disfraces que escogemos? ¿Qué dicen de la manera en que nos presentamos en sociedad en situaciones de excepcionalidad permitidas y reconocidas como el carnaval u otras fiestas?

Liminal Gr es un espacio de reflexión abierta sobre mitos y automatismos de la vida contemporánea que cuenta con un sistema de reflexión abierta online y una presentación en el Antic Teatre.

Liminal permite aproximaciones desde disciplinas diversas (teatro, danza, artes visuales, diseño, artesanía, música, antropología, literatura, estudios culturales, semiótica, periodismo, publicidad...). Nos interesa sobre todo analizar la ritualidad de nuestras creencias, como naturalizamos nuestras convicciones (trabajar, enamorarse, vestirse bien, hacer deporte, comer sano, ir de vacaciones ...) es decir, nos interesa reflexionar hasta qué punto pensamos que lo que hacemos es lo natural.

FANCY DRESS.
What costume shall I wear? What hidden fantasies lie behind our choice of fancy dress? Why is a man dressed up as a woman funny and festive, while a woman dressed up as a man is threatening or disquieting? The type of woman that men dress up as responds either to an archetype of the female they'd like to be or to that of a fallen woman.
And when women dress up, the market offers them a range of sexy professions and characters (sexy nurse, sexy vampire) that is limited and stereotyped. Even chidren's fancy dress is sexy. In many schools the carnival theme is still along the lines of "knights and princesses". And when the costumes aren't sexy, they reflect a flagrant type of cultural appropriation from a colonialist perspective (red Indian, cowboy, Hawaiian hula girl). What does our choice of fancy dress say about us? What does it say about the way we present ourselves in society in recognisably exceptional or permissive situations such as Carnival or other parties?

Liminal Gr is an open place for reflecting on the myths and automations of contemporary life.

Liminal uses a variety of disciplines in its approach: theatre, dance, visual arts, design, crafts, music, anthropology, literature, cultural studies, semiotics, journalism, advertising… We are mainly interested in analysing the ritual aspects of our beliefs, how we normalise our convictions (working, falling in love, dressing well, engaging in sports, eating healthily, going on holiday…) That is, we are interested in looking at the extent to which we believe what we do is natural.

Antic Teatre es vestirà amb lluentons. Un cop al mes, l'Antic Teatre Cabaret proposarà un recorregut per l’autentic cabaret dels 70, pels seus locals, els seus artistes i el seu ambient canalla. Més que una obra de teatre, Antic Teatre Cabaret serà una festa, un tribut i un homenatge a tots aquells que van lluitar per donar-li color a una Barcelona gris i asfixiada.

Aquesta nova etapa del Desplume, serà un retorn al cabaret mes íntim, més a prop teu.
Antic Teatre Cabaret serà un lloc de trobada pels amants d'aquest gènere i permetrà descobrir a aquells que desconeixen el que significa una verdadera vetllada cabaretera.

Eduardo Gión
Director de cinema, teatre i documentalista.
Ha treballat com ajudant de direcció de curt-metratges i llarg-metratges en 35mm.
Ha realitzat la festa basada en el cinema underground de terror “Transilvania Club” amb el cineasta Luis Macias i els músics XSDJ.
Participa en diversos esdeveniments com 080 Barcelona, col·laborant amb fotògrafs com Miguel Villalobos per a la producció de la desfilada homenatge a Thierry Mugler. Escriu i produeix reportatges per revistes com Candy Magazine i Paraíso Magazine.

Actualment la seva nova web “Wams” junt amb el fotògraf Raúl Hidalgo on han fotografiat i entrevistat a artistes com Jonas Mekas, Bob Gruen, Daniel Riera, Greg Gorman, Bruce Labruce, Mathiue Cesar, entre d'altres.

Antic Teatre se viste de lentejuelas. Una vez al mes, Antic Teatre Cabaret propondrá un recorrido por el verdadero cabaret de los 70, por sus locales, sus artistas y su ambiente canalla. Más que una obra de teatro, será una fiesta, un tributo y un homenaje a todos aquellos que lucharon por darle color a una Barcelona gris y asfixiada.

En esta nueva etapa, El Desplume se convertira en un cabaret más intimo más cerca de ti. Antic Teatre Cabaret será un lugar de encuentro para los amantes de este género y permitirá descubrir a aquellos que lo desconocen lo que significa una verdadera velada cabaretera.

Eduardo Gión
Director de cine, teatro y documentalista.
Ha trabajado como ayudante de dirección de cortometrajes y largometrajes en 35mm.
Ha realizado la fiesta basada en el cine underground de terror “Transilvania Club” junto al cineasta Luis Macías y los músicos XSDJ.
Participa en eventos como 080 Barcelona, colaborando con fotógrafos como Miguel Villalobos para la producción del desfile homenaje a Thierry Mugler. Escribe y produce reportajes para revistas como Candy Magazine y Paraíso Magazine.
Actualmente está en preparación de un proyecto llamado “Wams” junto al fotógrafo Raúl Hidalgo donde han fotografiado y entrevistado a artistas como Jonas Mekas, Bob Gruen, Daniel Riera, Greg Gorman, Bruce Labruce, Mathiue Cesar, entre otros.

Antic Teatre dresses up in sequins! Once a month, Antic Teatre Cabaret will take us on a journey to the genuine cabaret of the 70s, visiting its venues, its artists and its rough-and-ready atmosphere. More than a performance, this will be a party, and a tribute to all those who fought to provide a touch of colour when Barcelona was grey and choking.
In this new phase, El Desplume will become more up-close and personal; Antic Teatre Cabaret will be a meeting point for all lovers of this genre and will show those who have never experienced it what a real cabaret night is all about.

Eduardo Gión
Is a director of cinema, theatre and documentaries. He has worked as director’s assistant on short and long 35mm films. Together with film director Luis Macias and musicians XSDJ, he created club night “Transilvania Club” based on underground horror cinema.
He has taken part in events such as 080 Barcelona, where he collaborated with photographers such as Miguel Villalobos on the production of a tribute catwalk for Thierry Mugler. He writes and produces articles for periodicals Candy Magazine and Paraíso Magazine.
He is currently working on a project called “Wams” together with photographer Raúl Hidalgo, for which they have photographed and interviewed such artists as Jonas Mekas, Bob Gruen, Daniel Riera, Greg Gorman, Bruce Labruce and Mathieu Cesar among others.

Carles López aka Carlazz

Músic, productor & DJ nascut a Barcelona, ha actuat en més de 40 països, en tot tipus d'esdeveniments, clubs i festivals entre ells: Sónar-(Barcelona, New York), Sziget Festival-(Budapest), Ars Electronica-(Linz), Microwave Festival-(Hong Kong), Big Day Out-(Sydney),Red Bull Academy-(Oporto), Ushuaia Beach Club-(Eivissa) o en els Mtv Awards / EMA Europe 2011-(Belfast).Ha compost música per Alejandro González Iñarritu (Babel, Amores Perros), Sol Picó Cia de Dansa, Marcel.li Antúnez o Sergi Faustino.

Forma part de Reactable Systems col·laborant en el desenvolupament de Reactable i essent el músic principal i l'encarregat de mostrar l'instrument per tot el món. Carles també ha ajudat a crear Samplr, un instrument musical trencador per a iPad, aconsellant durant el desenvolupament i la producció dels sons demo i de la música.

www.mixcloud.com/carles-lopez →

twitter.com/djcarlazz →

Baromix

Artista resident a Berlín. Les nombroses influències que ha assimilat es reflecteixen en els seus variats sets de Dj, que inclouen disco, downtempo, lounge, funky electro, re-edicions i italo-disco. Amb Marek Barath va formar Duplikat Records el 2003.

Un any més tard va obrir una botiga de discs, Piatto Forte, que es va convertir en una espècie de caldera, per a músics locals i recentment arribats a Berlín, oferint concerts en directe dins del local i creant una plataforma per a artistes amb l'objectiu d'estendre les xarxes i promoure i millorar la música experimental i underground. No va ser casualitat que s'involucrés en el teatre barceloní Antic Teatre, amb qui ha organitzat del 2007 al 2013, un festival que uneix les dues ciutats, més conegut com a B2B.

www.piattoforte.org/ →

Spy DJ

Spy és una artista que lluita per situar el moviment de l'electro a Barcelona en una bona posició des del 2001. Des de llavors ell no ha parat de treballar en la seva passió. Tocant en molts clubs, organitzant les seves pròpies festes i fent música amb el pseudònim de The Bandit. El seu col.lectiu, Electroclub, s'ha convertit en segell discogràfic aquest 2014.

En la seva actuació al Festival Krake – Berlín (dins del programa B2B, intercanvi entre artistes de música electrònica de Berlín i Barcelona, organitzat per l'Antic Teatre) va deixar clar que les seves sessions tenen altes dosis d'adrenalina i energia. Tant el públic com els organitzadors de l'esdeveniment van quedar més que satisfets amb el seu set carregat d'electro i breaks amb pinzellades techno.

www.facebook.com/SpyTheBandit →

soundcloud.com/thebandit808 →

www.mixcloud.com/Spydj →

electroclubrecords.bandcamp.com →

www.youtube.com/watch?v=kecHl7EZEMU →

Gabriel Lecup

Gabriel Lecup assalta des de 2012 les pantalles de les pistes i festes emblemàtiques de la ciutat amb visuals crus, crítics i radicalment experimentals. Programa sistemes informàtics i processos gràfics en directe, integrant el live-coding, la improvisació i l'atzar en interacció íntima amb els músics i dansaires. La seva batedora de píxels pica vídeos d'arxiu, propagandes polítiques, comercials, vídeo jocs, mandales new-age, youtubismes, iphonismes, rituals exòtics, retro-erotismes, i altres precioses deixalles del bombardeig visual d'avui (2016) i de demà (2017). Inunda la retina i satura la pupil ·la amb cadàvers exquisits i esquizofrenétics de referents ultra-locals i extra-universals, innombrables, innombrables, indomables: happy new year!

www.gabriellecup.com →

Melanie Wifi

Melanie Wifi és l'alter ego de Carolina Cabrerizo, una artista visual que es nodreix de diverses disciplines per generar el seu treball (vídeo, collage, manipulació de diapositives, art sonor, intervencions, found footage, performance). Les seves videocreacions son una deriva visual d'atmosferes i paisatges suggerents que ens apropen a un món oníric i caòtic, ple d'irracionalitat poètica.

Sota el nom de Mademoiselle Oui Oui o de Melanie Wifi ha col.laborat amb diversos artistes plàstics, músics, Djs i companyies de teatre i dansa, ja sigui realitzant visuals en directe o elaborant treballs de videoart. Actualment està col.laborant en la realització dels vídeos del projecte filosòfic “Microvídeos” de El Pressentiment, treballant en la investigació i desenvolupament del projecte audiovisual Hypnagogia al costat del músic Carles López, creant els visuals de la “Baboo Experience” d'Imaginart, elaborant noves videocreacions pels directes de la cantant Miss Q, i participant com a Vj a diferents sales de Barcelona.

melaniewifi.tumblr.com →

vimeo.com/carolinacabrerizo →